De l'Opus Dei a Catalunya

Un blog gens oficial sobre l'Opus Dei a Catalunya

El nou bisbe de Barcelona 18/05/2012

Cardenal de Barcelona

Lluis Martínez Sistach

Els mitjans han començat a parlar de la successió del cardenal de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, que ja ha complert els 75 anys i ha presentat la seva renúncia al Sant Pare. El morbo, és clar, està en els noms de la terna (llista de tres persones proposades a Roma per al nomenament) i en les suposades estratègies de poder que s’han posat en marxa. Sembla el mercat de fitxatges del futbol.

Per bé o per mal, ha sortit també l’Opus Dei, perquè a la terna molts diuen que hi anirà l’actual arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, que quan va ser nomenat era un sacerdot numerari de la Prelatura. Algun diari ha dit que també era de l’Opus Dei el bisbe de Terrassa: no en tenia ni idea :)

Això ha provocat comentaris als mitjans afirmant que l’Opus Dei ha començat la seva campanya per posar un dels seus a Barcelona, que suposo que en temes eclesials és com passar de segona B a primera.

Tot plegat em fa gràcia. Primer perquè a l’Obra anem tan escassos de mossens (dels incardinats a la Prelatura) que qualsevol petició per a altres encàrrecs pastorals s’accepta en tot cas per amor i servei a l’Església, però dubto molt que cap vicari de la Prelatura de cap circunscripció vagi voluntàriament a buscar-ho, que prou feina tenen els sacerdots de l’Obra amb l’atenció pastoral per a la qual es van ordenar.

A més, aquesta visió de “campanya” implicaria que tothom a la Prelatura pensa igual, i no és així. No és així en infinitat de temes, i un d’ells és aquest. El nomenament d’un bisbe és una decisió prudencial del Sant Pare, assessorat per altres, i per tant és un àmbit de llibertat. Si ho és per al Sant Pare, com vols que no ho sigui per a un laic d’una diòcesi…

Podem estar d’acord en alguns aspectes del perfil de bisbe que volem (pietat, bona doctrina, unió amb el Sant Pare, bon tracte amb les persones…). Però n’hi ha molts d’altres en els quals pot ser igual de bona una opció que la contrària… Podem preferir un bisbe més intel·lectual o més pastoral, que vingui de la mateixa diòcesi o de la veïna, a la cinquantena o a la seixantena, criat a la ciutat o de pagès… Quin és millor? Depèn. Depèn de la diòcesi, del candidat concret i de les prioritats de cadascú. Potser hi ha trets que en una diòcesi són molt rellevants i en una altra no ho són tant. I n’hi haurà que sempre seran aparentment menys rellevants: és millor un bisbe que toca el piano o un que va a buscar bolets? Doncs mira, potser el que toca el piano revitalitzarà la música litúrgica a la diòcesi i el boletaire marxarà amb els seminaristes a la recerca del rovelló. Cald eixar una mica de maniobra a la gràcia de Déu i la correspondència personal: Sant Joan Baptista Maria Vianney amb prou feines va arribar al sacerdoci i ja veus, ara és el patró dels rectors de parròquia.

Diòcesis amb seu a Catalunya

Diòcesis amb seu a Catalunya

Pot anar bé saber què diu el Codi de Dret canònic sobre el nomenament de bisbes (les anotacions són meves):

377 § 1.    El Sumo Pontífice nombra libremente a los Obispos, o confirma a los que han sido legítimamente elegidos.

§ 2.    Al menos cada tres años, los Obispos de la provincia eclesiástica [a Catalunya n’hi ha dues: la de Tarragona i la de Barcelona] o, donde así lo aconsejen las circunstancias, los de la Conferencia Episcopal [sobre la Conferència Episcopal Tarraconense, “actualment està a l’espera de l’aprovació, per part de la Santa Seu, de la Regió Eclesiàstica Tarraconense, que donarà personalitat jurídica conjunta a les deu diòcesis catalanes, en compliment a allò que es demanava en la resolució n. 142 del Concili Provincial”, vegeu l’explicació aquí] , deben elaborar de común acuerdo y bajo secreto una lista de presbíteros, también de entre los miembros de institutos de vida consagrada, que sean más idóneos para el episcopado, y han de enviar esa lista a la Sede Apostólica, permaneciendo firme el derecho de cada Obispo de dar a conocer particularmente a la Sede Apostólica nombres de presbíteros que considere dignos e idóneos para el oficio episcopal. [Per tant, a la Santa Seu han de tenir un llistat de preveres adients per a l’episcopat proporcionat per les mateixes diòcesis].

§ 3.    A no ser que se establezca legítimamente de otra manera, cuando se ha de nombrar un Obispo diocesano o un Obispo coadjutor, para proponer a la Sede Apostólica una terna, corresponde al Legado pontificio investigar separadamente y comunicar a la misma Sede Apostólica, juntamente con su opinión, lo que sugieran el Arzobispo y los Sufragáneos de la provincia [en el nostre cas,el cardenal de Barcelona i els bisbes de les diòcesis sufragànies de Terrassa i Sant Feliu], a la cual pertenece la diócesis que se ha de proveer o con la cual está agrupada, así como el presidente de la Conferencia Episcopal [Rouco Varela]; oiga además el Legado pontificio a algunos del colegio de consultores y del cabildo catedral y, si lo juzgare conveniente, pida en secreto y separadamente el parecer de algunos de uno y otro clero, y también de laicos que destaquen por su sabiduría. [A mi per ara no m’han demanat res].

Jaume Pujol Balcells

Jaume Pujol Balcells

I sobre els requisits que han de complir:

378 § 1.    Para la idoneidad de los candidatos al Episcopado se requiere que el interesado sea: insigne por la firmeza de su fe, buenas costumbres, piedad, celo por las almas, sabiduría, prudencia y virtudes humanas, y dotado de las demás c

ualidades que le hacen apto para ejercer el oficio de que se trata;

2 de buena fama;

3 de al menos treinta y cinco años;

4 ordenado de presbítero desde hace al menos cinco años;

5 doctor o al menos licenciado en sagrada Escritura, teología o derecho canónico, por un instituto de estudios su

periores aprobado por la Sede Apostólica, o al menos verdaderamente experto en esas disciplinas.

§ 2.    El juicio definitivo sobre la idoneidad del candidato corresponde a la Sede Apostólica.

No estarà de més resar perquè el nou arquebisbe,sigui qui sigui, compleixi aquestes condicions i pugui exercir els tres oficis clàssics del bisbe: ensenyar o predicar (munus docendi), celebrar els sacraments i la litúrgia o santificar (munus sanctificandi), governar o regir (munus regendi).

 

La Moreneta 11/05/2012

Ara que som al mes de maig, època en que tradicionalment el culte a la Mare de Déu està més viu, voldria dedicar un post a aquest tema.

La paraula romiatge pot sonar a una pràctica molt antiga (per no dir extingida) entre els cristians de fa dos-cents anys que anaven en burro a visitar un santuari o ermita a dalt de la muntanya. O potser no ens ve al cap ni aquesta referència… El cas és que els romiatges, a banda del folklore que un li vulgui afegir, sempre han estat presents a la vida cristiana com una cosa ben senzilla: anar a visitar la mare. I val a dir que això es continua fent, perquè la mare, sempre serà la mare.

La saviesa popular diu que “de mare, només n’hi ha una”. En el cas de la fe cristiana també és així, el que passa és que cada poble té la seva imatge i a cadascú li sembla que la seva…és la més maca. Això no representa més problema que el que tindrien uns germans que conserven diverses fotos de la mare; hi ha qui li agrada aquesta, hi ha qui s’estima més l’altra.

Doncs jo, fent honor a les meves arrels, penso que com la moreneta no n’hi cap.

Conec molta gent que s’ha casat a Montserrat o que els seus avis o pares s’hi van casar allà en el seu moment… De petita sempre sentia dir als meus avis que el seu viatge de noces va ser a Montserrat i em semblava que no podia pas ser perquè aquests viatges la gent els fa a llocs més exòtics. Però sí, després vaig veure que -tal com la meva- moltes famílies de Catalunya van començar a caminar als peus de la Moreneta.

Un bon dia, llegint les memòries d’Alfons Balcells, un dels primers numeraris, vaig descobrir que també la família de l’Opus Dei va fer estada a Montserrat als anys 40, quan als cercles catòlics de Barcelona només es parlava de les “heretgies” d’un llibret anomenat Camí. En aquella època els membres de l’Opus Dei a Catalunya no superaven la dotzena i gairebé tots estudiaven o s’acabaven de llicenciar, del que es dedueix que ben poca cosa podien fer per canviar la mala maror si no era resar i despreocupar-se de l’assumpte fins que l’ambient no fos més propici per donar-se a conèixer. I això és el que van fer: anar a passar uns dies a Montserrat per resar, fer excursions i tenir algunes xerrades de formació. El pare abat en aquells temps era el P. Aureli M. Escarré, que coneixia sant Josepmaria i entenia bé l’espiritualitat que es reflectia a Camí. El P. Escarré va mostrar la seva hospitalitat cap a aquells joves de l’Obra i sempre va oferir als qui li demanaven una explicació serena de que no havien de patir pas, perquè l’Opus Dei tenia l’aprovació eclesiàstica corresponent.

Penso que aquell gest valent de l’abat va ser molt d’agrair en un moment dur per les persones de l’Opus Dei i crec que això contribueix encara més a l’afecte que li tinc a aquest lloc entranyable. Aquest mes ja hi he pujat i us hi animo…si pot ser a peu, encara millor!

 

Sant tornem-hi 15/02/2011

Filed under: Uncategorized — Qui fa d'administrador @ 16:40

Hola a tothom. Ja sento el parèntesi de mesos des de la darrera entrada! Hi ha hagut motius de feina, però sobretot familiars i de salut. Hem tingut la mare amb càncer des d’ara fa un any. Va ingressar d’urgències a començaments del mes de setembre, per una infecció, i ja no en vam sortir: la mare era refractària al platí i la quimio no havia fet efecte.
Va morir a finals d’octubre, i les últimes setmanes van ser molt  dures i alhora un tresor.
Ara ja m’he anat posant al dia i espero recuperar temps per al blog. Sóc conscient que tinc alguns comentaris pendents, seran el primer!

 

Apostolat, proselitisme i facebook (II) 13/07/2010

Sant Pere, segons Rubens

Sant Pere, segons Rubens

Això és una continuació més seriosa del post sobre apostolat, proselitisme i facebook de fa unes setmanes.

Tal com recollia allà, segons els diccionaris l’apostolat faria més aviat referència a l’exposició de la fe i el proselitisme a la inducció a viure d’una manera determinada aquesta fe.

L’apostolat és la difusió de la bona nova de l’Evangeli (Déu ens estima tant que s’ha fet home per compartir la nostra vida aquí i ha mort i ressuscitat perquè compartim la seva vida allà). Però això no es queda en l’àmbit intel·lectual (l’assentiment de la fe), sinó que comporta un estil de vida (una moral) i una nova relació amb Déu (litúrgia i oració). Així teniu les quatre parts tradicionals dels catecismes de l’Església: Credo, Manaments, Sacraments, Pare nostre. Aquesta difusió, amb la vida i la paraula, de la Bona nova és el que van fer els apòstols després de la Pentecosta, tal com veiem als Fets o Actes dels apòstols, seguint les indicacions de Crist mateix: “Aneu, doncs, convertiu tots els pobles batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a observar tot allò que us he manat, i jo seré amb vosaltres fins a la fi del món” (Mateu 28, 19-20).

Els prosèlits eren originàriament els conversos al judaisme, tal com són anomenats al Nou Testament. Els prosèlits en sentit estricte eren els que s’havien circumcidat i vivien els preceptes de la llei; tot i que també hi havia gentils (és a dir, no jueus) que vivien a Palestina i creien en el Déu únic dels jueus i admiraven la seva manera de viure (són els justos, els temerosos de Déu, que li donaven culte). Els primers cristians eren jueus, i no van deixar de ser-ho (simplement, estaven segurs que Jesús era realment el Messies anunciat pels profetes). Però de seguida -sobretot Pau- comencen a adreçar-se a aquests gentils, oberts a l’Evangeli. Quan aquests es convertien, eren prosèlits.

La Wikipèdia (en castellà ni us el mireu, és un article mal traduït i tot) en diu això, resumint:

Proselytizing is the act of attempting to convert people to another opinion and, particularly, another religion. The word proselytize is derived ultimately from the Greek language prefix ‘πρός’ (toward) and the verb ‘έρχομαι’ (I come). Historically in the Koine Greek Septuagint and New Testament, the word proselyte denoted a gentile who was considering conversion to Judaism. Though the word proselytism originally referred to Early Christianity (and earlier Godfearers), it is also used to refer to other religions’ attempts to convert people to their beliefs or even any attempt to convert people to another point of view, religious or not. Today, the connotations of proselytizing are often negative and the word is commonly used to describe attempts to force people to convert.

Podeu llegir més coses aquí i aquí.

La qüestió és que no és fàcil separar apostolat i proselitisme: Crist mateix va dir que ensenyar això implicava convertir-se, batejar-se, viure d’una manera concreta, tal com he explicat abans. És un procés habitual que si una persona rep el do de la fe es decideixi a batejar-se. O que si una persona arriba a la conclusió que la plenitud  de la fe està en l’Església catòlica decideixi convertir-se des de la seva religió actual. Penso que la clau aquí és que la decisió és una conseqüència lògica del que un ha conegut tant per la raó com per la fe. I un s’hi pot negar: en conec alguns, que s’han negat directament a fer el que pensaven que Déu els demanava perquè costava massa. I li han dit que no a la cara.

Logo Vodafone

Les telefòniques fan proselitisme agressiu

L’article de wikipèdia parla del proselitisme legítim i l’ilegítim. Cita un autor de la Universitat de Tel Aviv que diu que és una qüestió de drets en conflicte: el dret d’una persona a expressar els seus punts de vista i el dret d’una persona a no haver de  sentir el que no li interessa. Em va recordar les trucades domiciliàries de les companyies telefòniques.

A Facebook, almenys pots eliminar directament les invitacions de tota mena, o dir que sí o que no. O donar-te de baixa d’un grup. Pots fer-te fan i desfer-te’n.

El que és clar és que cal llibertat, sempre, per prendre decisions. El proselitisme on l’excés de zel o la mala fe o el suborn o el que sigui forcen la llibertat de l’altre és ilegítim. Aquí hi ha un bon article per aclarir bé aquests conceptes. En cito un paràgraf:

El uso de la palabra proselitismo en un sentido exclusivamente negativo no es algo generalizado ni tampoco, en la mayor parte de los casos, el simple efecto de una evolución del lenguaje. Con frecuencia, la utilización actual de este término como si sólo tuviese un significado negativo no se debe a que por tal palabra se entienda de hecho -contra su significado original- una actitud inmoral (violenta, engañosa, etc.), sino que también se considera negativo el verdadero sentido positivo del proselitismo. Es decir, el problema de fondo es que con la tendencia, que pretende imponerse en algunos ambientes, de usar la palabra proselitismo como algo negativo, se pretende afirmar una actitud relativista y subjetivista, sobre todo en el plano religioso, para la que no tendría sentido que una persona pretendiese tener la verdad y procurase convencer a otras para que la acojan y se incorporen a la Iglesia.

Logo Nike

Potser Nike també fa proselitisme agressiu...

Què passa amb l’apostolat i el proselitisme a l’Opus Dei? En realitat, són el mateix i alhora no ho són. L’Obra dóna formació perquè la gent pugui conèixer a fons la fe cristiana, compartir-la, celebrar-la, viure-la… Això fa que, en alguns casos, els qui reben la formació decideixin fer-se cristians o catòlics, o recomencin la seva vida cristiana. I, per a algunes persones, aquest procés va comportant un desig d’escampar al seu voltant el mateix que va rebent; una constatació que moltes coses del passat van tenint el seu sentit i el futur presenta un panorama molt més ric del que fins ara un sospitava, perquè sembla que Déu juga amb nosaltres; una identificació amb l’estil de viure la fe de la gent de l’Obra; na relació cada vegada més personal amb Crist que porta a preguntar-li sovint “què vols de mi”… I arriba un moment que un demana a Déu si és que els seus plans passen per la vocació a l’Opus Dei. I la gent de l’Opus Dei proposa a qui va fent aquesta evolució si no ha pensat mai que podria ser el que Déu vol d’ell o ella. I així, després d’un temps de discerniment, quan coincideix que tothom ho veu clar (no només Déu, sinó un mateix i l’Opus Dei), un demana l’admissió a l’Obra. Però no sabria dir on acaba l’apostolat i on comença el proselitisme…

 

Més sobre el pla de vida 24/06/2010

Aquest post és una resposta al comentari d’en Joan sobre el post d’Apple (Joan, perdona el retard).

Efectivament, l’expressió “normes del pla de vida” es fa estranya (no sé si era habitual en la manera de parlar dels cristians pietosos de fa vuitanta anys o més, la veritat, però ara segur que no ho és). Per això és el primer que vaig voler aclarir al glossari.

Parlant generalment, n’hi ha ben bé prou de fer servir les expressions que diu en Joan: “pràctiques de vida cristiana”, “pregàries freqüents” o alguna altra expressió més comuna. Especialment pel que fa als cristians que reben formació de la Prelatura sense ser-ne membres.

Quina diferència hi hauria respecte al “pla de vida” d’un fidel de la Prelatura? Alguns matisos que se m’acudeixen (i si em llegeix algú de l’Obra, que hi digui la seva):

Madonna del Rosari de Guido Reni (1598)

Fa segles que els cristians resen el rosari

1. Una qüestió és que el que constitueix el pla de vida d’un fidel de l’Obra no és només una colla d’oracions, sinó també unes accions i actituds: per exemple, el treball, l’ordre o l’alegria. Són igual de “normes” (en el sentit que explico al glossari) que la lectura de l’Evangeli o la Missa.

2. Un altre aspecte és que hi ha pregàries cristianes molt esteses que pot resar una persona de l’Obra, com qualsevol cristià, però que no formen part estrictament parlant del pla de vida d’una persona de l’Obra; i n’hi ha unes quantes que sí . Amb l’expressió “normes del pla de vida” una persona de l’Obra es refereix a un pack tancat: oferiment d’obres, oració mental, santa Missa, confessió sacramental, recés espiritual, accions de gràcies… Setmanalment, en un dels mitjans de formació que tenim, es rellegeixen les normes del pla de vida, per tenir-lo sempre viu, arreu del món on hi ha fidels de la Prelatura.

Tots -numeraris, agregats o supernumeraris homes i dones- tenim el mateix pla de vida (organitzat cadascú a la seva, això sí). Ara bé, això no vol dir que només resem això. Els preveres, evidentment, resen el breviari. La resta podem resar el que ens agradi -prioritzant el pla de vida, és clar-: per exemple, si algú té la devoció de fer el viacrucis els divendres de Quaresma, és ben lliure de fer-ho, tot i que no sigui al pla de vida.

3. A més de les normes, els fidels de l’Obra també viuen una sèrie de costums, és a dir, de “coses” (no sé com dir-ne, perquè n’hi ha de tota mena) que s’han anat fent tradició des dels inicis de l’Obra i que sant Josepmaria va deixar establert que es visquessin sempre. Entre els costums n’hi ha que també són pregàries, i passa com el que he dit al punt anterior. Per exemple: dels himnes i salms més coneguts, només alguns els resem perquè formen part del pla de vida (el salm II els dimarts, l’Adoro te devote els dijous,  el Trium puerorum després de Missa, i alguns altres). Però puc preparar-me per a la confessió resant el salm 51 (50) o meditar el salm 23 (22) o el Magníficat a la pregària personal, si m’agraden i m’ajuden.

Altres costums són, per exemple, tenir una imatge de la Mare de Déu a l’habitació i saludar-la, o fer un romiatge a algun santuari de la Mare de Déu el mes de maig. Però hi ha costums que no fan referència a la vida de pregària.

Llegint la Paraula de Déu

Llegint la Paraula de Déu

Amb tot això potser s’entén millor que l’aplicació per l’iPhone sobre sant Josepmaria inclogui una check-list amb el pla de vida: és un recordatori de normes i costums que volem viure cada dia. Però alhora, en Joan té raó, de manera habitual és molt més entenedor parlar de pràctiques o pregàries cristianes, perquè això és el que són per a tothom.

De tot el que acabo de dir un pot tenir la mateixa impressió que quan llegeix la informació nutricional d’un aliment: entre menjar faves a la catalana i menjar un tant per cent de la dosi diària recomanada -amb tants grams i kilocalories- d’hidrats, tants dels quals són sucres, i de greixos saturats i poliinsaturats, i… Uf! Tan fàcil com és menjar-se les faves!

Doncs amb el pla de vida passa igual: tal com ho he enumerat, sembla una acumulació de xorradetes (amb perdó), amb vitamina A, C i D afegides artificialment. Més aviat és com t’organitzes per assegurar que tens estones de prou intensitat en el tracte amb Déu, de  manera que després et sigui més fàcil mantenir la relació amb Ell al llarg de les hores.

I recordo, per si un cas, que fem tot això compatible amb treballar vuit hores (si la crisi no ens ha deixat sense feina), quedar amb els amics, jugar amb els fills, explicar el catecisme a mitja dotzena d’adults dos cops al mes, passar pel dentista i sortir a sopar amb la parella de tant en tant! Necessitem alimentar-nos força espiritualment…

 

Una bona notícia des del Líban 19/06/2010

Un dels diaques que aquest any s’ordenaran a Roma és un català de Barcelona, d’una família originària de la Catalunya Central. Havia viscut a Barcelona, Terrassa, Igualada. L’any que ve, si Déu vol, s’ordenarà de sacerdot. Després de fer de mestre durant uns anys, havia anat a Roma a estudiar teologia, però el curs següent marxà al Líban com a corresponsal d’una agència de notícies (també és llicenciat en Comunicació Audiovisual). Hi tornà un any més tard per incorporar-se a una ONG que es dedica a fomentar la bona relació entre els membres de les diferents comunitats que conviuen al Líban.

Una de les belleses del Líban

Una de les belleses del Líban

Forma part d’una família nombrosa – sis germans-, d’una mena de saga familiar on les famílies nombroses abunden, sense que això vulgui dir que siguin de l’Opus Dei, com es pensa molta gent. De tant en tant, els descendents d’uns dels besavis del Ferran, un impressor i la seva muller, que varen tenir deu fills, es troben en una “cosinada”. Si hi fossin tots – descendents directes i sobrevinguts- serien un centenar llarg de persones. És una festa. De l’Opus Dei n’hi deu haver un cinc per cent.

L’avi del Ferran, el més gran dels deu germans, fou el primer de la família que va conèixer l’Obra. Era el pare de cinc fills. Va tenir la seva muller molt delicada durant molt temps. Era impressor, també; com el seu pare un bon impressor i un bon ciutadà, implicat en la seva ciutat en tot allò que feia referència a la cultura. I un bon amic dels seus amics. Un bon marit, un bon pare i, després un bon avi. Al final de la seva vida, vidu i amb algunes facultats mermades, a més, fou un tendre besavi. La seva amistat, la dedicació a la família, el seu exemple, feren que molta gent del seu voltant, família i amics, anés coneixent l’Obra. Alguns dels fills la varen entendre i s’hi van sentir atrets; d’altres, no. Sempre va respectar la llibertat de cadascú.

Un exemplar de Camí anotat per l'avi

Un exemplar de Camí anotat per l'avi

En Ferran fou un dels néts que, de molt jove, va sentir-se atret per l’Opus Dei. També una seva germana. També alguns dels seus cosins… Alguns són casats, d’altres solters; d’aquests últims, n’hi ha que viuen amb la família, d’altres en centres de l’Obra, per tenir més llibertat per dedicar-se als apostolats que l’Opus Dei promou arreu del món. Tots ells, laics que procuren de viure amb plenitud la vida cristiana amb l’esperit que els va ensenyar i transmetre Escrivà de Balaguer, ara Sant Josepmaria.

Després de l’ordenació a Roma, en Ferran serà un dels membres de l’Opus Dei sacerdot. Un petit percentatge de tots els socis, que s’ordenen per poder atendre espiritualment tots els membres de l’Opus Dei: prediquen, administren els sagraments…

Avui en Ferran ha comunicat la notícia als pares per telèfon. Després ha enviat un mail a tots els germans  i cunyats. No vulgueu saber els comentaris que s’han generat… Com que tots tenen un bon sentit de l’humor, a les felicitacions no hi han faltat algunes brometes… I com que tots són molt amants de les noves tecnologies en poc temps  la bona notícia s’hagués estès pel facebook… Mare de Déu quants comentaris! Ara en Ferran ja ho ha fet públic al seu blog libanès.

Com a mare del Ferran us demano el mateix que demana ell: oracions perquè pugui ser un bon sacerdot.

 

Festa de sant Josepmaria 13/06/2010

El dia 26 és un nou aniversari de la mort de sant Josepmaria i, des de la seva beatificació, el dia de la seva festa litúrgica. Como cada any al voltant d’aquesta data, hi ha misses arreu de Catalunya. Us copio el que diu la web oficial:

Andorra la Vella

Sant Esteve d'Andorra

Sant Esteve d'Andorra

Sant Esteve 25.VI a les 19,30 h.

Badalona

Sant Josep 26.VI a les 12,00 h.

Barcelona

– Església de Montalegre 26.VI a les 11 h.

– Esperit Sant 26.VI a les 8,30 h.

– Mare de Déu del Roser, 26.VI a les 9 h (Gran Via de les Corts Catalanes, 796)

– Mare de Déu de la Medalla Miraculosa 26.VI a les 11 h. (Consell de Cent, 110-118)

– Oratori de Santa Maria de Bonaigua 26.VI a les 12 h.

– Sant Pius X 26.VI a les 9 h (C/ Pardo, 5)

– Sant Rafael 26.VI a les 9,30 h. (Plaça Can Ensenya, s/n)

– Santa Teresa del Infant Jesús, 26.VI a les 10 h (Pl. Gal·la Placídia)

Figueres

La Immaculada, 25.VI a les 19,30 h

Girona

Catedral 26.VI a les 12 h.

L’Hospitalet

Santa Eulàlia de Mérida 25.VI a les 20 h.

Igualada

Santa Maria 25.VI a les 20 h.

Lleida

Catedral 25.VI a les 20 h.

Manresa

La Seu de Manresa

La Seu de Manresa

Basílica de Santa Maria de la Seu de Manresa  26.VI a les 12 h.

Matadepera

Sant Joan Baptista, 25.VI a les 19.30 h (Pl. Mossèn Jaume Torres, 1)

Sabadell

Sant Fèlix 25.VI a les 20 h.

Sant Cugat

Monestir 25.VI a les 20,45 h.

Sant Joan Despí

Sant Joan 25.VI a les 19 h.

Tarragona

Sant Antoni de Pàdua 25.VI a les 20 h.

Terrassa

Basílica Catedral del Sant Esperit 25.VI a les 20 h.

Tortosa

Sant Blai 25.VI a les 19 h.

El Vendrell

Sant Salvador 26.VI a les 12 h.

Vic

El Carme 25.VI a les 20 h.

També han penjat les oracions i lectures de la missa pròpia del sant: les podeu llegir aquí.