De l'Opus Dei a Catalunya

Un blog gens oficial sobre l'Opus Dei a Catalunya

Apostolat, proselitisme i facebook (II) 13/07/2010

Sant Pere, segons Rubens

Sant Pere, segons Rubens

Això és una continuació més seriosa del post sobre apostolat, proselitisme i facebook de fa unes setmanes.

Tal com recollia allà, segons els diccionaris l’apostolat faria més aviat referència a l’exposició de la fe i el proselitisme a la inducció a viure d’una manera determinada aquesta fe.

L’apostolat és la difusió de la bona nova de l’Evangeli (Déu ens estima tant que s’ha fet home per compartir la nostra vida aquí i ha mort i ressuscitat perquè compartim la seva vida allà). Però això no es queda en l’àmbit intel·lectual (l’assentiment de la fe), sinó que comporta un estil de vida (una moral) i una nova relació amb Déu (litúrgia i oració). Així teniu les quatre parts tradicionals dels catecismes de l’Església: Credo, Manaments, Sacraments, Pare nostre. Aquesta difusió, amb la vida i la paraula, de la Bona nova és el que van fer els apòstols després de la Pentecosta, tal com veiem als Fets o Actes dels apòstols, seguint les indicacions de Crist mateix: “Aneu, doncs, convertiu tots els pobles batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a observar tot allò que us he manat, i jo seré amb vosaltres fins a la fi del món” (Mateu 28, 19-20).

Els prosèlits eren originàriament els conversos al judaisme, tal com són anomenats al Nou Testament. Els prosèlits en sentit estricte eren els que s’havien circumcidat i vivien els preceptes de la llei; tot i que també hi havia gentils (és a dir, no jueus) que vivien a Palestina i creien en el Déu únic dels jueus i admiraven la seva manera de viure (són els justos, els temerosos de Déu, que li donaven culte). Els primers cristians eren jueus, i no van deixar de ser-ho (simplement, estaven segurs que Jesús era realment el Messies anunciat pels profetes). Però de seguida -sobretot Pau- comencen a adreçar-se a aquests gentils, oberts a l’Evangeli. Quan aquests es convertien, eren prosèlits.

La Wikipèdia (en castellà ni us el mireu, és un article mal traduït i tot) en diu això, resumint:

Proselytizing is the act of attempting to convert people to another opinion and, particularly, another religion. The word proselytize is derived ultimately from the Greek language prefix ‘πρός’ (toward) and the verb ‘έρχομαι’ (I come). Historically in the Koine Greek Septuagint and New Testament, the word proselyte denoted a gentile who was considering conversion to Judaism. Though the word proselytism originally referred to Early Christianity (and earlier Godfearers), it is also used to refer to other religions’ attempts to convert people to their beliefs or even any attempt to convert people to another point of view, religious or not. Today, the connotations of proselytizing are often negative and the word is commonly used to describe attempts to force people to convert.

Podeu llegir més coses aquí i aquí.

La qüestió és que no és fàcil separar apostolat i proselitisme: Crist mateix va dir que ensenyar això implicava convertir-se, batejar-se, viure d’una manera concreta, tal com he explicat abans. És un procés habitual que si una persona rep el do de la fe es decideixi a batejar-se. O que si una persona arriba a la conclusió que la plenitud  de la fe està en l’Església catòlica decideixi convertir-se des de la seva religió actual. Penso que la clau aquí és que la decisió és una conseqüència lògica del que un ha conegut tant per la raó com per la fe. I un s’hi pot negar: en conec alguns, que s’han negat directament a fer el que pensaven que Déu els demanava perquè costava massa. I li han dit que no a la cara.

Logo Vodafone

Les telefòniques fan proselitisme agressiu

L’article de wikipèdia parla del proselitisme legítim i l’ilegítim. Cita un autor de la Universitat de Tel Aviv que diu que és una qüestió de drets en conflicte: el dret d’una persona a expressar els seus punts de vista i el dret d’una persona a no haver de  sentir el que no li interessa. Em va recordar les trucades domiciliàries de les companyies telefòniques.

A Facebook, almenys pots eliminar directament les invitacions de tota mena, o dir que sí o que no. O donar-te de baixa d’un grup. Pots fer-te fan i desfer-te’n.

El que és clar és que cal llibertat, sempre, per prendre decisions. El proselitisme on l’excés de zel o la mala fe o el suborn o el que sigui forcen la llibertat de l’altre és ilegítim. Aquí hi ha un bon article per aclarir bé aquests conceptes. En cito un paràgraf:

El uso de la palabra proselitismo en un sentido exclusivamente negativo no es algo generalizado ni tampoco, en la mayor parte de los casos, el simple efecto de una evolución del lenguaje. Con frecuencia, la utilización actual de este término como si sólo tuviese un significado negativo no se debe a que por tal palabra se entienda de hecho -contra su significado original- una actitud inmoral (violenta, engañosa, etc.), sino que también se considera negativo el verdadero sentido positivo del proselitismo. Es decir, el problema de fondo es que con la tendencia, que pretende imponerse en algunos ambientes, de usar la palabra proselitismo como algo negativo, se pretende afirmar una actitud relativista y subjetivista, sobre todo en el plano religioso, para la que no tendría sentido que una persona pretendiese tener la verdad y procurase convencer a otras para que la acojan y se incorporen a la Iglesia.

Logo Nike

Potser Nike també fa proselitisme agressiu...

Què passa amb l’apostolat i el proselitisme a l’Opus Dei? En realitat, són el mateix i alhora no ho són. L’Obra dóna formació perquè la gent pugui conèixer a fons la fe cristiana, compartir-la, celebrar-la, viure-la… Això fa que, en alguns casos, els qui reben la formació decideixin fer-se cristians o catòlics, o recomencin la seva vida cristiana. I, per a algunes persones, aquest procés va comportant un desig d’escampar al seu voltant el mateix que va rebent; una constatació que moltes coses del passat van tenint el seu sentit i el futur presenta un panorama molt més ric del que fins ara un sospitava, perquè sembla que Déu juga amb nosaltres; una identificació amb l’estil de viure la fe de la gent de l’Obra; na relació cada vegada més personal amb Crist que porta a preguntar-li sovint “què vols de mi”… I arriba un moment que un demana a Déu si és que els seus plans passen per la vocació a l’Opus Dei. I la gent de l’Opus Dei proposa a qui va fent aquesta evolució si no ha pensat mai que podria ser el que Déu vol d’ell o ella. I així, després d’un temps de discerniment, quan coincideix que tothom ho veu clar (no només Déu, sinó un mateix i l’Opus Dei), un demana l’admissió a l’Obra. Però no sabria dir on acaba l’apostolat i on comença el proselitisme…

 

6 Responses to “Apostolat, proselitisme i facebook (II)”

  1. Anna Teixidó Says:

    Tinc un problema amb una persona de l’Opus Dei. Necesitaria molt d’espai per poder-me explicar bé. Ho intentaré repartint-ho en varis comentaris. No respecta que sigui indiferent o no practicant. En 2 ocassions m’he sentit “acorralada” pel seu zel apostòlic (o puc dir assetjament religiós?) Aprofitant que no hi habia ningú al davant va estar més d’una hora “renyant-me” per no ser religiosa ni practicant. Em deia que tenia que buscar un teòleg que em guiés i m’expliqués tot sobre la religió catòlica, que havia d’interesar-me per saber tot el que fa el Papa,… I moltes més coses, amb veu enfadada i fins i tot aixecant el dit d’una mà com si m’amenacés. Jo l’anava seguint la corrent, tractant de fer-li entendre el que jo pensava o desviant la conversa, però no hi havia manera… Primer sentia curiositat per veure fins on era capaç d’arribar, però desprès em vaig sentir molt tonta per haver aguantat aquell xàfec d’incongruències. Hem vaig sentir molt malament i molt coaccionada. Vaig acabar bruscament aquell despropòsit i la vaig deixar plantada. Quan ens vam tornar a veure estaba molt suau, no semblava la mateixa persona. No va fer cap comentari del que havia passat. Ho vaig explicar a algú de la meva família i rés a ningú de la seva. Pensava que havia tingut una mena d’ “atac d’apostolat” (no sé com qualificar-lo) i que no tornaria a passar. Peró va tornar a passar, messos més tard (em va amenaçar amb l’infern, …al final li vaig explicar una mica al seu germà) Suposo que és un “cas clínic”, que alguna cosa li passa que no es normal. He agafat por, no la volia vueure a soles mai més, i ara ni amb altra gent al davant.Seguiré explicant. Continuaré…

    • Hola, Anna:
      Gràcies pel missatge. He estat responent els acumulats anteriorment.
      Em sembla que no fa falta que continuïs explicant més coses: ja ens fem càrrec de la situació, una mica, amb el que expliques. Evidentment no sé qui és la persona, per tant no sé dir-te per quina causa es comporta així, si és per afany de “convertir-te”, si és que per caràcter és neguitosa o manaire, si és una pelma, si té problemes familiars i li surten per aquí, si està en tractament psicològic… Sincerament, pot ser per moltes causes. O podria ser que en aquell moment t’agafés a tu baixa de forma o més sensible i et semblés més fort del que realment era o de la intenció de l’altra persona. De tota manera, partint que és el primer cas, no li agafis por. No val la pena!
      Jo et diria que si torna a tenir un “atac”, com tu dius, li contestis amb aquests arguments (n’hi ha molts més, però amb això ja la desactives i la fas pensar, em sembla):
      – Sant Josepmaria deia que l’apostolat era d’amistat i confidència. Primer hauríeu de ser amigues, perquè li expliquessis la teva vida, i per ara no és el cas.
      – Sant Josepmaria s’estimava molt la llibertat. Et copio una cita, perquè la puguis fer servir: ‘He defensat sempre la llibertat de les consciències. No comprenc la violència: no em sembla apta ni per convèncer ni per vèncer; l’error se supera amb la pregària, amb la gràcia de Déu, amb l’estudi; mai amb la força, sempre amb la caritat”. Li pots dir que estàs molt agraïda de saber que et preocupes per ella, que reses per ella, però que per ara no vols parlar d’aquest tema.
      – La fe és un do, una gràcia. Li pots recordar aquest punt del catecisme de l’Església Catòlica: “153 Cuando san Pedro confiesa que Jesús es el Cristo, el Hijo de Dios vivo, Jesús le declara que esta revelación no le ha venido «de la carne y de la sangre, sino de mi Padre que está en los cielos» (Mt 16,17; cf. Ga 1,15; Mt 11,25). La fe es un don de Dios, una virtud sobrenatural infundida por Él. «Para dar esta respuesta de la fe es necesaria la gracia de Dios, que se adelanta y nos ayuda, junto con los auxilios interiores del Espíritu Santo, que mueve el corazón, lo dirige a Dios, abre los ojos del espíritu y concede “a todos gusto en aceptar y creer la verdad”» (DV 5)”.
      – Joan Pau II i Benet XVI han dit repetidament que la fe (els continguts de la fe cristiana, més aviat) no s’imposa, sinó que es proposa. La nova manera d’evangelitzar no és jutjant i condemnant, sinó estimant i explicant (això ja ho dic jo).
      Sort! He resat per les dues, espero que les coses ara estiguin millor.

  2. Anna Teixidó Says:

    Roland Joffé és agnòstic ¿no? ¿No puc ser-ho jo també sense que ningú em “renyi”? Em vaig desfogar amb una persona molt religiosa, ni atea ni agnòstica ni indiferent, però tolerant i amb molt de sentit de l’humor.Necessitava poder fer-ho també amb algú de l’Obra per veure que en pensa ¿He tingut mala sort al conéixer una persona tant “emprenyadora”? En fi, “en todas partes cuecen habas”. Sento molt la mala temporada que ha passat l'”administrador” ¿Qui no té familiars,amics i amigues víctimes de la mateixa malaltia? Alguns se’n surten, d’altres no. És molt dur

    • I tant que pots ser-ho sense que et renyin.
      Treus un tema interessant: el sentit de l’humor. Aniríem millor, així. També li pots dir a la pesona que explicaves que sant Josepmaria deia que la gent de l’Obra havíem de ser sembradors de pau i d’alegria.
      I una última recomanació: interiorment, perdona-la i estima-la. Així tu ets més lliure i la pots acollir millor, i segurament la podràs ajudar. Sense renyar-la tu, s’entén! :)
      Si necessites desfogar-te més, fes-me un mail, si vols. I gràcies per l’interès.

  3. Anna Teixidó Says:

    Fa temps que no dono senyals de vida. A vegades les coses es resolen amb el temps i es troben explicacions encara que no s’acabin d’entendre del tot. Sí, és un cas clínic. Jo creia que aquesta malaltia era pròpia de noies jovenetes, no de dones de més de seixanta anys. Sembla que en sis anys ha millorat bastant. Va estar ingressada. Quan va tornar a Barcelona ja havia engreixat uns vint kilos, diuen. Jo no l’havia vist en la pitjor etapa. Se n’ha sortit prou bé. Però no sé que te a veure tot això amb l’extremisme religiòs. Va concentrar en mi la seva obsessió proselitista. Em volia salvar. No ha actuat així amb ningú més que coneguem, família o amistat. Millor tenir-la lluny, no la puc suportar ¿No se’n adonen els que l’envolten, el seu director espiritual i l’ambient en que es mou, els de l’oratori que freqüenta, els del “retiro”? Però ja era així fa més de trenta anys, quan va marxar. Ha tornat igual. Pobra, es creu superior. Si la coneguessin els hipercrítics amb l’Opus tindrien tema per unes quantes películes. Seguiré explicant

  4. Anna Teixidó Says:

    (Pobre, no pobra)


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s