De l'Opus Dei a Catalunya

Un blog gens oficial sobre l'Opus Dei a Catalunya

La Moreneta 11/05/2012

Ara que som al mes de maig, època en que tradicionalment el culte a la Mare de Déu està més viu, voldria dedicar un post a aquest tema.

La paraula romiatge pot sonar a una pràctica molt antiga (per no dir extingida) entre els cristians de fa dos-cents anys que anaven en burro a visitar un santuari o ermita a dalt de la muntanya. O potser no ens ve al cap ni aquesta referència… El cas és que els romiatges, a banda del folklore que un li vulgui afegir, sempre han estat presents a la vida cristiana com una cosa ben senzilla: anar a visitar la mare. I val a dir que això es continua fent, perquè la mare, sempre serà la mare.

La saviesa popular diu que “de mare, només n’hi ha una”. En el cas de la fe cristiana també és així, el que passa és que cada poble té la seva imatge i a cadascú li sembla que la seva…és la més maca. Això no representa més problema que el que tindrien uns germans que conserven diverses fotos de la mare; hi ha qui li agrada aquesta, hi ha qui s’estima més l’altra.

Doncs jo, fent honor a les meves arrels, penso que com la moreneta no n’hi cap.

Conec molta gent que s’ha casat a Montserrat o que els seus avis o pares s’hi van casar allà en el seu moment… De petita sempre sentia dir als meus avis que el seu viatge de noces va ser a Montserrat i em semblava que no podia pas ser perquè aquests viatges la gent els fa a llocs més exòtics. Però sí, després vaig veure que -tal com la meva- moltes famílies de Catalunya van començar a caminar als peus de la Moreneta.

Un bon dia, llegint les memòries d’Alfons Balcells, un dels primers numeraris, vaig descobrir que també la família de l’Opus Dei va fer estada a Montserrat als anys 40, quan als cercles catòlics de Barcelona només es parlava de les “heretgies” d’un llibret anomenat Camí. En aquella època els membres de l’Opus Dei a Catalunya no superaven la dotzena i gairebé tots estudiaven o s’acabaven de llicenciar, del que es dedueix que ben poca cosa podien fer per canviar la mala maror si no era resar i despreocupar-se de l’assumpte fins que l’ambient no fos més propici per donar-se a conèixer. I això és el que van fer: anar a passar uns dies a Montserrat per resar, fer excursions i tenir algunes xerrades de formació. El pare abat en aquells temps era el P. Aureli M. Escarré, que coneixia sant Josepmaria i entenia bé l’espiritualitat que es reflectia a Camí. El P. Escarré va mostrar la seva hospitalitat cap a aquells joves de l’Obra i sempre va oferir als qui li demanaven una explicació serena de que no havien de patir pas, perquè l’Opus Dei tenia l’aprovació eclesiàstica corresponent.

Penso que aquell gest valent de l’abat va ser molt d’agrair en un moment dur per les persones de l’Opus Dei i crec que això contribueix encara més a l’afecte que li tinc a aquest lloc entranyable. Aquest mes ja hi he pujat i us hi animo…si pot ser a peu, encara millor!

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s