De l'Opus Dei a Catalunya

Un blog gens oficial sobre l'Opus Dei a Catalunya

Un testimoni fúnebre, que Jesús ha ressuscitat 04/04/2010

Aquest dia de Pasqua volia penjar alguna cosa, però que no m’ocupés massa estona. I he recordat un dels testimonis de la pàgina web www.opusdei.cat, de fa un temps, que m’ha semblat adient. Es tracta d’un supernumerari, en Joan Santigosa, que treballa a la funerària de Badalona. Què voleu de més adequat, el dia que celebrem que Crist ha ressuscitat i que la mort no té l’última paraula?

La veritat és que al principi xoca una mica el que diu en Joan de bon començament:

Amb un somriure comenta: m’encanta el que faig, m’ho passo molt bé treballant, i a més a més, puc ajudar tant la gent!

Però llegiu el testimoni sencer i ho entendreu millor. La foto és del tanatori de Badalona. Ah, i bona Pasqua a tothom!

Tanatori de Badalona

Tanatori de Badalona


 

Homenots 13/03/2010

He de reconèixer que hi ha persones de l’Opus Dei que em fan especial gràcia i n’hi ha que no me’n fan tanta. Com en tots els àmbits de la vida. De fet, és gent que em faria tanta o tan poca gràcia igualment si no fossin de l’Opus Dei. No és gent amb qui hagi viscut -llavors me’ls estimaria tots, espero!-, sinó gent amb qui he coincidit en moments puntuals o dels quals he seguit la trajectòria pública. Són una mica com els Homenots de Josep Pla:

Aquesta paraula, «homenots», no té cap sentit despectiu seriós, més aviat assenyala una certa voluminositat en el personatge qualificat d’aquesta manera. Tot el matís despectiu que pugui tenir, al meu entendre, fa referència a una determinada absència de bellesa física. Però ¿què hi farem si els homes i tantes i tantes dones som tan lleigs? En definitiva, la paraula «homenots» és una de tantes que utilitzem per a fer-nos entendre dient només la veritat a mitges. És un eufemisme.

Lluís Clavell

Li van fer la foto en mal moment...

Avui penjo el vídeo d’un d’ells.

És un mossèn que fa anys que és a Roma.Va néixer a Barcelona el 1941. Doctor en Filosofia, sacerdot des de 1966, especialista en Sant Tomàs d’Aquino, professor de Metafísica, primer a la Urbaniana i després a la Universitat de la Santa Croce, de la qual va ser rector, i altres coses, un diria que ha de ser una persona una mica feixuga.

Bé, doncs gens ni mica. Almenys, jo començo a riure als pocs minuts de sentir-lo. El teniu en un vídeo aquí sota, on parla de sant Josepmaria. Sempre s’ha fet dir Lluís (Clavell) i té un accent com si acabés de marxar de Catalunya.

 

Dones arreu del món 27/02/2010

La setmana passada hi havia els testimonis de dues dones de l’Opus Dei a opusdei.cat. Hi ha una diferència de seixanta anys entre el que expliquen, però tenen alguns trets en comú.

La Roser de jove

La Roser, de jove

El primer és el testimoni de  la Roser Torrents, que va marxar de Catalunya a Colòmbia l’any 1955, als inicis de la presència de l’Obra en aquell país. Explica els seus anys a l’Opus Dei, des de 1951.

L’altra notícia l’explica la Mercè, una infermera jove que acaba de marxar a Corea amb el primer grup de dones de l’Obra que s’hi instal·la. Fa cinc cèntims de com estan essent els primers mesos de viure allà.

La Roser explicava que, als anys 50, moltes de les primeres vocacions catalanes van marxar a l’estranger (i encara hi són). I no deixa de marxar gent cap a l’estranger, sigui el continent que sigui.

A Corea

A Corea

Sant Josepmaria se’n devia refiar força, dels catalans, en aquest sentit. No sé si és que ens sabem adaptar bé als diferents climes, idiomes i cultures, si és que treballem sense fer massa xivarri allà on som, si som fidels per naturalesa, o quin és el secret que hi hagi catalans a tants països. Alguns se’ns donen especialment bé: Àustria, per exemple, és ple de catalanes.

La qüestió és que, al cap de vuitanta anys de quan sant Josepmaria va veure que l’Opus Dei era per a les dones, també, les d’aquí continuen sent prou madures i despreses com per anar a obrir camí a l’altra punta d’Àsia.

Per cert, que a Corea s’hi pot trobar l’equivalent a les castanyes i els panellets.

Un exemple

Un exemple

 

L’Elvira i la riquesa de l’Opus Dei 07/02/2010

Filed under: 5 Vida a l'Opus Dei,Riquesa,Testimonis,Viure les virtuts — Qui fa d'administrador @ 17:25
Tags: , , , ,
L'Elvira

L'Elvira a la residència

Avui us voldria presentar l’Elvira. Passa dels 80 i s’està a la residència de les Germanetes dels Pobres de Manresa. Quan he parlat d’ella amb algunes persones, m’han dit: “Ah, treballa allà?”. I els he de dir que no, que hi viu, perquè és pobra. A vegades em miren de cua d’ull com si no hi toqués.

Bé, doncs a la pàgina d’opusdei.cat hi teniu el seu testimoni. N’extrec alguns fragments.

Ara visc en una residència de les Germanetes dels Pobres, que ens atenen meravellosament. Les senyores que viuen aquí em diuen que sóc la persona més alegre de la casa i jo dono moltes gràcies a Déu.

Quan vénen les amigues a visitar-me a la residència i els explico que sóc molt feliç, no s’ho creuen, perquè el nom -Residència d’Avis- sembla com si els fes por… Jo no; jo estic agraïdíssima a aquestes religioses, que són molt bones. El meu cor té memòria, i la memòria del cor és l’agraïment.

La Seu de Manresa

La Seu de Manresa

Quina és la seva riquesa?

Gràcies a Déu no em manca res, però a vegades acabo el mes amb un euro a la butxaca. Ric quan em diuen que els de l’Opus Dei són gent de poder. Jo disposo d’una part de la pensió per les meves despeses, 65€ per passar el mes. Això sí, els meus germans i nebots no deixen que em falti res.

Sóc una persona a qui li agrada anar bé, i m’agrada posar-me el millor que tinc per assistir a la Santa Missa. A més a més, si tens interès a arreglar-te, t’animes tu mateixa i els altres. Per això encara no m’he decidit a deixar-me els cabells blancs. Camino un quilòmetre per anar a una perruqueria que em surt més barata, encara que m’agafa una mica més lluny que la resta; però així puc fer la meva petita aportació a l’Obra cada mes.

Llegiu el seu testimoni. Hi veureu una persona agraïda, resadora, animada i servicial. I que passa el mes amb 65€!