De l'Opus Dei a Catalunya

Un blog gens oficial sobre l'Opus Dei a Catalunya

El nou bisbe de Barcelona 18/05/2012

Cardenal de Barcelona

Lluis Martínez Sistach

Els mitjans han començat a parlar de la successió del cardenal de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, que ja ha complert els 75 anys i ha presentat la seva renúncia al Sant Pare. El morbo, és clar, està en els noms de la terna (llista de tres persones proposades a Roma per al nomenament) i en les suposades estratègies de poder que s’han posat en marxa. Sembla el mercat de fitxatges del futbol.

Per bé o per mal, ha sortit també l’Opus Dei, perquè a la terna molts diuen que hi anirà l’actual arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, que quan va ser nomenat era un sacerdot numerari de la Prelatura. Algun diari ha dit que també era de l’Opus Dei el bisbe de Terrassa: no en tenia ni idea :)

Això ha provocat comentaris als mitjans afirmant que l’Opus Dei ha començat la seva campanya per posar un dels seus a Barcelona, que suposo que en temes eclesials és com passar de segona B a primera.

Tot plegat em fa gràcia. Primer perquè a l’Obra anem tan escassos de mossens (dels incardinats a la Prelatura) que qualsevol petició per a altres encàrrecs pastorals s’accepta en tot cas per amor i servei a l’Església, però dubto molt que cap vicari de la Prelatura de cap circunscripció vagi voluntàriament a buscar-ho, que prou feina tenen els sacerdots de l’Obra amb l’atenció pastoral per a la qual es van ordenar.

A més, aquesta visió de “campanya” implicaria que tothom a la Prelatura pensa igual, i no és així. No és així en infinitat de temes, i un d’ells és aquest. El nomenament d’un bisbe és una decisió prudencial del Sant Pare, assessorat per altres, i per tant és un àmbit de llibertat. Si ho és per al Sant Pare, com vols que no ho sigui per a un laic d’una diòcesi…

Podem estar d’acord en alguns aspectes del perfil de bisbe que volem (pietat, bona doctrina, unió amb el Sant Pare, bon tracte amb les persones…). Però n’hi ha molts d’altres en els quals pot ser igual de bona una opció que la contrària… Podem preferir un bisbe més intel·lectual o més pastoral, que vingui de la mateixa diòcesi o de la veïna, a la cinquantena o a la seixantena, criat a la ciutat o de pagès… Quin és millor? Depèn. Depèn de la diòcesi, del candidat concret i de les prioritats de cadascú. Potser hi ha trets que en una diòcesi són molt rellevants i en una altra no ho són tant. I n’hi haurà que sempre seran aparentment menys rellevants: és millor un bisbe que toca el piano o un que va a buscar bolets? Doncs mira, potser el que toca el piano revitalitzarà la música litúrgica a la diòcesi i el boletaire marxarà amb els seminaristes a la recerca del rovelló. Cald eixar una mica de maniobra a la gràcia de Déu i la correspondència personal: Sant Joan Baptista Maria Vianney amb prou feines va arribar al sacerdoci i ja veus, ara és el patró dels rectors de parròquia.

Diòcesis amb seu a Catalunya

Diòcesis amb seu a Catalunya

Pot anar bé saber què diu el Codi de Dret canònic sobre el nomenament de bisbes (les anotacions són meves):

377 § 1.    El Sumo Pontífice nombra libremente a los Obispos, o confirma a los que han sido legítimamente elegidos.

§ 2.    Al menos cada tres años, los Obispos de la provincia eclesiástica [a Catalunya n’hi ha dues: la de Tarragona i la de Barcelona] o, donde así lo aconsejen las circunstancias, los de la Conferencia Episcopal [sobre la Conferència Episcopal Tarraconense, “actualment està a l’espera de l’aprovació, per part de la Santa Seu, de la Regió Eclesiàstica Tarraconense, que donarà personalitat jurídica conjunta a les deu diòcesis catalanes, en compliment a allò que es demanava en la resolució n. 142 del Concili Provincial”, vegeu l’explicació aquí] , deben elaborar de común acuerdo y bajo secreto una lista de presbíteros, también de entre los miembros de institutos de vida consagrada, que sean más idóneos para el episcopado, y han de enviar esa lista a la Sede Apostólica, permaneciendo firme el derecho de cada Obispo de dar a conocer particularmente a la Sede Apostólica nombres de presbíteros que considere dignos e idóneos para el oficio episcopal. [Per tant, a la Santa Seu han de tenir un llistat de preveres adients per a l’episcopat proporcionat per les mateixes diòcesis].

§ 3.    A no ser que se establezca legítimamente de otra manera, cuando se ha de nombrar un Obispo diocesano o un Obispo coadjutor, para proponer a la Sede Apostólica una terna, corresponde al Legado pontificio investigar separadamente y comunicar a la misma Sede Apostólica, juntamente con su opinión, lo que sugieran el Arzobispo y los Sufragáneos de la provincia [en el nostre cas,el cardenal de Barcelona i els bisbes de les diòcesis sufragànies de Terrassa i Sant Feliu], a la cual pertenece la diócesis que se ha de proveer o con la cual está agrupada, así como el presidente de la Conferencia Episcopal [Rouco Varela]; oiga además el Legado pontificio a algunos del colegio de consultores y del cabildo catedral y, si lo juzgare conveniente, pida en secreto y separadamente el parecer de algunos de uno y otro clero, y también de laicos que destaquen por su sabiduría. [A mi per ara no m’han demanat res].

Jaume Pujol Balcells

Jaume Pujol Balcells

I sobre els requisits que han de complir:

378 § 1.    Para la idoneidad de los candidatos al Episcopado se requiere que el interesado sea: insigne por la firmeza de su fe, buenas costumbres, piedad, celo por las almas, sabiduría, prudencia y virtudes humanas, y dotado de las demás c

ualidades que le hacen apto para ejercer el oficio de que se trata;

2 de buena fama;

3 de al menos treinta y cinco años;

4 ordenado de presbítero desde hace al menos cinco años;

5 doctor o al menos licenciado en sagrada Escritura, teología o derecho canónico, por un instituto de estudios su

periores aprobado por la Sede Apostólica, o al menos verdaderamente experto en esas disciplinas.

§ 2.    El juicio definitivo sobre la idoneidad del candidato corresponde a la Sede Apostólica.

No estarà de més resar perquè el nou arquebisbe,sigui qui sigui, compleixi aquestes condicions i pugui exercir els tres oficis clàssics del bisbe: ensenyar o predicar (munus docendi), celebrar els sacraments i la litúrgia o santificar (munus sanctificandi), governar o regir (munus regendi).

Anuncis
 

La Moreneta 11/05/2012

Ara que som al mes de maig, època en que tradicionalment el culte a la Mare de Déu està més viu, voldria dedicar un post a aquest tema.

La paraula romiatge pot sonar a una pràctica molt antiga (per no dir extingida) entre els cristians de fa dos-cents anys que anaven en burro a visitar un santuari o ermita a dalt de la muntanya. O potser no ens ve al cap ni aquesta referència… El cas és que els romiatges, a banda del folklore que un li vulgui afegir, sempre han estat presents a la vida cristiana com una cosa ben senzilla: anar a visitar la mare. I val a dir que això es continua fent, perquè la mare, sempre serà la mare.

La saviesa popular diu que “de mare, només n’hi ha una”. En el cas de la fe cristiana també és així, el que passa és que cada poble té la seva imatge i a cadascú li sembla que la seva…és la més maca. Això no representa més problema que el que tindrien uns germans que conserven diverses fotos de la mare; hi ha qui li agrada aquesta, hi ha qui s’estima més l’altra.

Doncs jo, fent honor a les meves arrels, penso que com la moreneta no n’hi cap.

Conec molta gent que s’ha casat a Montserrat o que els seus avis o pares s’hi van casar allà en el seu moment… De petita sempre sentia dir als meus avis que el seu viatge de noces va ser a Montserrat i em semblava que no podia pas ser perquè aquests viatges la gent els fa a llocs més exòtics. Però sí, després vaig veure que -tal com la meva- moltes famílies de Catalunya van començar a caminar als peus de la Moreneta.

Un bon dia, llegint les memòries d’Alfons Balcells, un dels primers numeraris, vaig descobrir que també la família de l’Opus Dei va fer estada a Montserrat als anys 40, quan als cercles catòlics de Barcelona només es parlava de les “heretgies” d’un llibret anomenat Camí. En aquella època els membres de l’Opus Dei a Catalunya no superaven la dotzena i gairebé tots estudiaven o s’acabaven de llicenciar, del que es dedueix que ben poca cosa podien fer per canviar la mala maror si no era resar i despreocupar-se de l’assumpte fins que l’ambient no fos més propici per donar-se a conèixer. I això és el que van fer: anar a passar uns dies a Montserrat per resar, fer excursions i tenir algunes xerrades de formació. El pare abat en aquells temps era el P. Aureli M. Escarré, que coneixia sant Josepmaria i entenia bé l’espiritualitat que es reflectia a Camí. El P. Escarré va mostrar la seva hospitalitat cap a aquells joves de l’Obra i sempre va oferir als qui li demanaven una explicació serena de que no havien de patir pas, perquè l’Opus Dei tenia l’aprovació eclesiàstica corresponent.

Penso que aquell gest valent de l’abat va ser molt d’agrair en un moment dur per les persones de l’Opus Dei i crec que això contribueix encara més a l’afecte que li tinc a aquest lloc entranyable. Aquest mes ja hi he pujat i us hi animo…si pot ser a peu, encara millor!

 

Festa de sant Josepmaria 13/06/2010

El dia 26 és un nou aniversari de la mort de sant Josepmaria i, des de la seva beatificació, el dia de la seva festa litúrgica. Como cada any al voltant d’aquesta data, hi ha misses arreu de Catalunya. Us copio el que diu la web oficial:

Andorra la Vella

Sant Esteve d'Andorra

Sant Esteve d'Andorra

Sant Esteve 25.VI a les 19,30 h.

Badalona

Sant Josep 26.VI a les 12,00 h.

Barcelona

– Església de Montalegre 26.VI a les 11 h.

– Esperit Sant 26.VI a les 8,30 h.

– Mare de Déu del Roser, 26.VI a les 9 h (Gran Via de les Corts Catalanes, 796)

– Mare de Déu de la Medalla Miraculosa 26.VI a les 11 h. (Consell de Cent, 110-118)

– Oratori de Santa Maria de Bonaigua 26.VI a les 12 h.

– Sant Pius X 26.VI a les 9 h (C/ Pardo, 5)

– Sant Rafael 26.VI a les 9,30 h. (Plaça Can Ensenya, s/n)

– Santa Teresa del Infant Jesús, 26.VI a les 10 h (Pl. Gal·la Placídia)

Figueres

La Immaculada, 25.VI a les 19,30 h

Girona

Catedral 26.VI a les 12 h.

L’Hospitalet

Santa Eulàlia de Mérida 25.VI a les 20 h.

Igualada

Santa Maria 25.VI a les 20 h.

Lleida

Catedral 25.VI a les 20 h.

Manresa

La Seu de Manresa

La Seu de Manresa

Basílica de Santa Maria de la Seu de Manresa  26.VI a les 12 h.

Matadepera

Sant Joan Baptista, 25.VI a les 19.30 h (Pl. Mossèn Jaume Torres, 1)

Sabadell

Sant Fèlix 25.VI a les 20 h.

Sant Cugat

Monestir 25.VI a les 20,45 h.

Sant Joan Despí

Sant Joan 25.VI a les 19 h.

Tarragona

Sant Antoni de Pàdua 25.VI a les 20 h.

Terrassa

Basílica Catedral del Sant Esperit 25.VI a les 20 h.

Tortosa

Sant Blai 25.VI a les 19 h.

El Vendrell

Sant Salvador 26.VI a les 12 h.

Vic

El Carme 25.VI a les 20 h.

També han penjat les oracions i lectures de la missa pròpia del sant: les podeu llegir aquí.

 

Joffé s’explica bé 19/05/2010

(Entrada llarga, per compensar que fa dies que no penjo res).

Fa temps que es va parlant, ara sí, ara no, de la propera pel·lícula de Roland Joffé, There be dragons. És i no és una pel·lícula sobre sant Josepmaria. Així ho descriu la web de la pel·lícula, que té guió també de Joffé:

While researching the life of Josemaria Escriva, the controversial founder of Opus Dei, the young journalist Robert uncovers hidden stories of his estranged father Manolo, and is taken on a journey through the dark, terrible secrets of his family’s past…

Going back in time, we see that Manolo and Escriva are childhood friends, and both face the hardships and injustices that are tearing Spain apart. But as young men, their paths diverge, and while Escriva pursues a life of faith, Manolo is swept into the brutal and tumultuous Spanish Civil War.

Once a soldier, Manolo becomes obsessed with a beautiful Hungarian revolutionary, Ildiko, who has joined the militia in pursuit of passion and purpose. But when Ildiko rejects him and gives herself instead to the courageous militia leader Oriol, Manolo’s jealousy leads him down a path of betrayal.

As personal and national battles rage, the characters’ lives collide and their deepest struggles are illuminated. Only then can they face the ultimate choices that will result in tragedy or triumph, and a chance for final redemption.

Joffé en ple rodatge (bevent mate?)

Joffé en ple rodatge (bevent mate?)

Pot ser qualsevol cosa, des d’un drama de cartó-pedra patètic fins a una pel·lícula com La misión o Los gritos del silencio.  Podeu anar a la web oficial per tenir-ne més informació: http://www.therebedragonsfilm.com. En principi, pel que se sap del rodatge, part de la història passa a Catalunya: en concret, a Pallerols, a la Baronia de Rialb (Noguera).

En parlo perquè m’ha sorprès, en les diferents entrevistes que he anat llegint (no tinc cap informació privilegiada: amb Google n’hi ha prou, o si voleu podeu anar a aquesta secció de la web de la pel·li), com capta Joffé l’essència del missatge de sant Josepmaria i el ressò que pot tenir en el nostre món actual. Ho fa des d’una perspectiva agnòstica i, per dir-ho d’alguna manera, de mala vida, però se’l veu sincer.

Teniu la transcripció d’una roda de premsa de fa uns mesos a scriptor.org, un bon recurs per temes culturals. En copio alguns fragments:

(…) After some time and lots of discussion, one of the producers brought me a DVD of Josemaria’s talks. I’d really decided I didn’t think I wanted to do the project, but I put the DVD into a player and, while I was writing my letter of “Thank you, but no,” I watched a bit of Josemaria speaking, and there was a moment that I thought was extraordinarily impressive where he’s addressing a very large crowd, maybe three thousand people, in Chile or Argentina, I’m not really sure where. And a girl, a rather beautiful girl, puts her hand up at the back and has a question. And he asks what the question is, and she says that she’d like to convert. And Josemaria, with a sort of rather gentle smile says, “Of course,” you know… “What’s the problem?” And, she says, “Well, there is a problem, because my parents are Jewish.” And without batting an eyelid, Josemaria just said, “Oh, my dear, oh, no. Loving your parents, honoring your parents is absolutely close to God, and if this causes your parents any worries, it’s not God’s intention at all. If God’s in your heart, that’s absolutely sufficient, but no no no, don’t do anything that’s going to upset your parents.” And this was such a human warm reply that I actually changed the letter I was writing into a piece of screenplay, and I wrote a scene where something similar happens and, of course, by the time I’d done that, I was hooked. And then I wrote to the producer and said, “Look, I was to writing to you to leave me alone, and… if you’ll trust me, I’ll do my utmost to write something interesting. Because I think there’s something very special going on here, and I’d like to have a go at it.”

Sant Josepmaria a la peli

Sant Josepmaria a la peli

Sobre el punt de vista cristià de la vida i la comunitat:

The extraordinary thing about Christianity is that, in actual fact, it’s not a judgmental religion. It’s a religion that says, you are frail because you are human, but you are a human created by the divine. Therefore your frailty is part of your journey. And I think that, one of the things that I would be fascinated to discuss in the movie is the whole question of judging others. How do you judge another human being? Can you judge another human being? What’s the point of judging another human being? The question is, what life journey is each human being on? And what life journey are we on when we find forgiveness for the way human beings behave? And I think that, for any community, that’s an extremely important thing to discuss. Because what binds community together is the way in which a community understands that nobody is perfect and that imperfection is part of what we’ve been given as human beings. And our striving for perfection can be a beautiful thing, but it has to be done in a very humane and loving way. And one should never abandon love and, I think, that idea of discussing with your community their idea of judgment and love and what they actually mean. And think about that in family terms. Think about that in terms of your children; think of that in terms of your spouse. Thinking of that in terms of your community is extraordinarily important. Combined with the idea that nobody in Christianity is outside. You are not excluded in Christianity. You are constantly offered the chance to arrive at the point in which you understand and accept redemption. And that’s extremely important. So I think that you would discuss with your community the idea that there is no end to this journey. It’s a continuing journey; it’s a journey in which each person is finding their own route. But it is a journey in which even your failures are part of the journey, and if they can be seen in that way, they’re constructive and creative. I think that’s extraordinarily interesting. And I think very very healing for a community to discuss.

El dolent de la pel·lícula, evidentment

El dolent de la pel·lícula, evidentment

Tal com parla Joffé es veu ben clara la idea de com l’esperit de l’Opus Dei pot servir a la gent que no és de l’Opus Dei per tirar endavant en la vida.

And let’s face it, a “saint” simply means a hero of the Church. In what way was he a hero? I think it was in this way. That very early on, he decided that loving God was a key to living a rich and full life. Very early on, he discovered, he felt, that that was something that needed to be shared. But it needed to be shared with humor, and it needed to be shared with something that’s extremely important to him, which was the idea that it needs to be shared in freedom. See, Josemaria’s feeling was never that you set up an organization and everybody has to think the same. His idea was that you set up a relationship between human beings which is based on the love of God, but that you say to each person, “God himself gave you something which is extraordinarily important which is the idea of choice. So constantly in your life you’ll be faced by choices. There is no life that can exist without choices. And the choices you make are going to be complicated and may not be… – they may not be exactly what you’d expect. But you have to go through those choices with your own acts of conscience.” So Josemaria would never say, “You must do this.” He would say, “How does it fit in with your spiritual development? This is what I’m here to discuss with you. This is what we’re here to discuss with you. But what you actually do is how you come to terms with your own conscience and your own sense of who you are.” And in that sense, I think, what he was saying to everybody was, “Look, we’re all in the same boat. We are all offered choices.” Every minute of the day, we’re offered a choice. Should I do A, or B, or C, or D? Some choices bigger than others. Some choices more shocking than others. Some choices are shattering in their potential power. But, each one a choice. And each one teaching us something about ourselves and, most importantly, about other human beings.

Joffé també parla de l’amor i dels amors. I conclou:

A spider’s web leads you to the same center. And all these different strands of love that look so different will in the end come together and back to one fundamental question which I think is, “Do I love this more than myself?” And that’s a wonderful question. But loving something more than yourself – if that’s not attached to some divine other – it may raise its own set of problems. And it’s not for me to say what those problems are.

Com es planteja la fe un agnòstic com ell? Doncs des del punta de vista d’allò que fa la vida plena i bella:

I think very few movies dare address the question of the divine. In fact, people think I’m mad, and there’s certainly one English newspaper that’s said “Joffe’s gone mad,” thinking he’s going to do a movie about God. And I think that’s highly amusing. Why we would be considered mad because we think that there’s a God, but sane if we think there isn’t, I can’t understand. They’re both mad, and they’re both sane. The fact is, we have no idea, until we really think about it. But if you think about it… it seems to me that there’s a beauty in the idea that there’s a Creator and the idea of God that’s lacking in the idea of… – the kind of existential idea of the world which suggests that there’s nothing but us human beings. So it seems to me, if one can take the choice, why not take the choice that offers the most beauty and the most richness in human experience; which religion in many ways has shown us that it can do. But, of course, religion is mitigated through human beings. It’s not always going to be right. And all human beings are capable of severe wrong. But you know what? When you judge the whole of human experience, that’s what it has in common. But religion offers something else still. I mean, particular religion. It offers us the idea that there is something other than us, and we are not only the measure of ourselves. And that that measure of us is more glorious and more extraordinary than we can imagine. I think that’s not a bad illusion, if it is an illusion to have. And if it’s the truth, that’s pretty wonderful.

La parella guerrillera

La parella guerrillera

I la millor (té el seu humor, en Roland): quan li pregunten “are you a puppet in the hands of other forces?”, respon:

Am I a robot manipulated by all those occult behaviorists in Opus Dei who can produce anything that they want? Actually, it’s an extremely good question, and I suppose you’ll have to divide it into two parts. The first part one would say is: “Why are people so worried about Opus Dei?” Can’t fully explain that. I’d have to say they’re worried about almost everything. Two hundred years ago, it was the Jesuits. One hundred years ago, it was the protocols of Zion, and it was the Jews. For some people, it will be groups of Muslims. Look, it is part of human nature to decide that all the ills of the world are somehow the responsibility of some group. Actually, what I think that is… – it’s our way of dealing with our own malevolence. In other words, actually, we all know that we have good and bad sides of us, but we don’t really like to admit our bad sides. At least, I certainly don’t. So I think it’s awfully easy to somehow suggest that our bad side is really some group that’s got together that’s doing something horrible, and that’s really what’s making the world so horrible. It’s rather primitive, but that’s the way it works.

(…) When you understand the structure of Opus Dei and you understand Josemaria, you understand, A) there is no political side to Opus Dei. Opus Dei is not political. It has no political organization. There is no Opus Dei view of anything, because each Opus Dei member is considered to be an individual in their own right. And individuality was incredibly important for Josemaria, who believed that each individual took his own spiritual path to God, and sometimes Josemaria might say and, indeed wrote this, I sometimes see people making catastrophic decisions, but it’s not for me to tell them that those decisions are catastrophic. They have to learn what those decisions might be in their own relationship with God. Obviously, an organization like that is hardly going to be an organization that’s somehow manipulating the world. Sometimes people think that Opus Dei is very wealthy. Well, I suppose in some senses it’s got some wealth, but you can compare it to other Catholic or Christian organizations, and it’s not particularly wealthy at all. Some people see it as influential. Well, how could it be influential? I suppose it could be influential in the Church, but then… I thought maybe it was, so I went and I checked out how many cardinals were in Opus Dei, and I think there may be one. Maybe there might be none, by now. How many bishops out of the three hundred or so bishops that there are? I think two or three. There’s no way in which Opus Dei could be said to be influential in the Church beyond any other organization, although all organizations obviously vie for some degree of power in the Church. Of course, that’s normal. So, I just think that it’s a mistake. I just think it’s a mistaken thing that people kind of feel happy about. And certainly insofar as I was concerned, when I wrote it, I said to the producers, one of whom was an Opus Dei member, “Will I be free to write what I want?” And he said “Any reason we’re coming to you is to offer you to write what you want.” And I said “Even if it’s critical?” And he said “Even if it’s critical.” And I said “Even if it has a scene where somebody says that God is bad?” And he said, “Well, if that’s a good scene, then you should say what you want.” And, indeed, there is a scene in the movie that asks that question, and nobody suggested that it shouldn’t be there. So if I am a robot, they’ve certainly worked very well.

Suposo que el nombre de cardenals i bisbes fa referència només a Estats Units :).

Hi ha més declaracions, però ja no m’allargo…

La foto oficial

 

Opus Dei a Catalunya: Via Laietana 25/03/2010

Vista des de la finestra, gairebé

Més o menys d'on està feta la foto de Stavros1

Quan fas una cerca sobre l’Opus Dei a Catalunya a Google, el primer resultat és el de l’oficina d’informació a Barcelona, a Via Laietana, 44. Si feu clic al plànol i trieu Street View (o si feu clic a l’enllaç següent i us espereu quatre segons), us sortirà que l’oficina és a l’interior de la cabina d’un camió que passava per allà. Però no, és un portal més amunt, gairebé fent cantonada amb Sant Pere més Baix. Entre la catedral i el Palau de la Música, pujant a la dreta, una mica més amunt de les seus dels sindicats i a un pas de la plaça de Sant Jaume. Cal estar propers als nuclis de poder, ja ho sabeu.

Si es vegés bé, podríeu llegir una placa al portal (al portal davant del qual passen el senyor verd i el senyor blau) que diu que allà hi ha l’oficina d’informació de la prelatura de l’Opus Dei. Com fan totes les societats secretes: primer munten una oficina d’informació i després pengen un cartell a la porta!

Us copio la informació de l’oficina penjada a opusdei.cat:

Oficina de Barcelona
Via Laietana, 44 pral. bis 1ª
08003 Barcelona
Telf: +3493418 21 07
Fax: +3493 268 86 04
Responsable: Marc Argemí i Ballbè
barcelona@opusdei.org

L’Oficina d’informació es proposa donar un servei professional que inclou: respondre les peticions específiques de periodistes que desitgin informar sobre l’Opus Dei, o sobre algun esdeveniment relacionat amb l’Obra, de forma ràpida i completa; emetre notícies i material gràfic sobre l’Opus Dei (veieu l’apartat: Comunicats i fotografies, àudio i vídeo); proporcionar documentació i dades de context que permetin situar les activitats de l’Opus Dei en el marc de l’Església catòlica, i en el seu àmbit internacional (veieu l’apartat: Dossier de premsa); i facilitar el contacte per a possibles entrevistes personals.

Existeixen Oficines d’informació de l’Opus Dei als països on hi ha centres de l’Obra (trobareu totes les adreces a la columna de l’esquerra).

Per la seva naturalesa, l’Oficina d’informació treballa principalment amb periodistes. Tots els altres usuaris d’aquesta web interessats a rebre informació podeu escriure a l’adreça de ‘contacte’ (barra superior).

 

L’Opus Dei a Catalunya, segons TV3 17/03/2010

Tenia pendent de pujar aquest vídeo, però des de TV3 no es pot. És una entrevista al dr. Pujals, el vicari per la delegació de Barcelona, al programa Signes dels temps de TV3. Podeu fer clic a l’enllaç de sota per veure’l.

Signes dels temps

El vídeo és un dels motius que han provocat aquest blog. El dr. Pujals vol explicar que l’Opus Dei es dedica fonamentalment a formar els laics; però les preguntes tornen una darrera l’altra als mateixos tòpics, sense acabar d’entrar als temes que van sortint i presentant-ne d’altres que no vénen al cas.

Ja sabeu que els americans no van anar a la lluna...

Una de les teories de la conspiració

No és culpa de l’entrevistadora del tot. Hi ha una mena de filosofia de la sospita -complicada des del Codi Da Vinci per les teories de la conspiració– que fa que, quan un diu “l’Opus Dei es dedica a donar formació als laics perquè puguin viure la seva vida cristiana en plenitud”, els que el senten processin “això és el que diuen, però i els col·legis d’èlit?”, o “això és el que diuen, però i la presència al món de la política?”, o (m’estalvio la primera part) “i els bancs que dirigeixen?”, “i el poder al Vaticà?”, “i les aliances amb les dictadures feixistes?”… I les més paranoiques: t’hi trobes de tot, des que Sonia Gandhi és una infiltrada de l’Opus Dei a la Índia (on si hi viuen mig centenar de persones de l’Obra encara gràcies) fins, és clar, l’haver amagat que Jesús i Maria Magdalena s’entenien.

Els de l'Opus Dei són independentistes... a Escòcia

Els de l'Opus Dei són independentistes... a Escòcia

Això passa per diversos motius, em sembla. Primer: Marx, Nietzsche i Freud han deixat la seva marca en unes generacios determinades i la sospita es viu de forma habitual. Segon: no hi ha l’hàbit d’entendre que un laic pren les seves decisions: vota ell (no el seu bisbe), compra pis ell (no el seu director espiritual), treballa ell (no el rector de la parròquia), crea ell l’empresa (no el cente de l’Opus Dei), etc. Tercer: som una colla de snobs: si parlo de l’Opus Dei a Barcelona, em fixo en l’IESE, encara que m’ensenyin altres coses. Quart: no es comprèn que gent de l’Opus Dei tingui opinions contràries sobre els mateixos temes, de manera que si hi ha membres de l’Opus Dei al PP ja no em crec que altres votin altres partits. Cinquè: la senzillesa sempre és sospitosa! i així podrien seguir. Ho sintetitza molt bé Fr. John Wauck en aquest post.

Ho pensava l’altre dia, quan estava amb uns quants matrimonis de supernumeraris… Botiguers, electricistes, mestres i informàtics! Ja voldrien ser banquers per arribar a final de mes, ja!

 

Un dels tres primers sacerdots, a Barcelona forever. 10/03/2010

El Dr. Jose María Hernández Garnica és un dels tres primers sacerdots de l’Opus Dei (independentment del fundador, és clar). Tres enginyers, com mon pare.

Va morir a Barcelona, on és enterrat. L’Església de Montalegre li ha dedicat una pàgina, en diferents idiomes (català inclòs).

Va recórrer mitja Europa per recolzar els inicis de la labor apostòlica. Podeu llegir-ne més coses a la web.

En cotxe per Europa

En cotxe per Europa