De l'Opus Dei a Catalunya

Un blog gens oficial sobre l'Opus Dei a Catalunya

Una bona notícia des del Líban 19/06/2010

Un dels diaques que aquest any s’ordenaran a Roma és un català de Barcelona, d’una família originària de la Catalunya Central. Havia viscut a Barcelona, Terrassa, Igualada. L’any que ve, si Déu vol, s’ordenarà de sacerdot. Després de fer de mestre durant uns anys, havia anat a Roma a estudiar teologia, però el curs següent marxà al Líban com a corresponsal d’una agència de notícies (també és llicenciat en Comunicació Audiovisual). Hi tornà un any més tard per incorporar-se a una ONG que es dedica a fomentar la bona relació entre els membres de les diferents comunitats que conviuen al Líban.

Una de les belleses del Líban

Una de les belleses del Líban

Forma part d’una família nombrosa – sis germans-, d’una mena de saga familiar on les famílies nombroses abunden, sense que això vulgui dir que siguin de l’Opus Dei, com es pensa molta gent. De tant en tant, els descendents d’uns dels besavis del Ferran, un impressor i la seva muller, que varen tenir deu fills, es troben en una “cosinada”. Si hi fossin tots – descendents directes i sobrevinguts- serien un centenar llarg de persones. És una festa. De l’Opus Dei n’hi deu haver un cinc per cent.

L’avi del Ferran, el més gran dels deu germans, fou el primer de la família que va conèixer l’Obra. Era el pare de cinc fills. Va tenir la seva muller molt delicada durant molt temps. Era impressor, també; com el seu pare un bon impressor i un bon ciutadà, implicat en la seva ciutat en tot allò que feia referència a la cultura. I un bon amic dels seus amics. Un bon marit, un bon pare i, després un bon avi. Al final de la seva vida, vidu i amb algunes facultats mermades, a més, fou un tendre besavi. La seva amistat, la dedicació a la família, el seu exemple, feren que molta gent del seu voltant, família i amics, anés coneixent l’Obra. Alguns dels fills la varen entendre i s’hi van sentir atrets; d’altres, no. Sempre va respectar la llibertat de cadascú.

Un exemplar de Camí anotat per l'avi

Un exemplar de Camí anotat per l'avi

En Ferran fou un dels néts que, de molt jove, va sentir-se atret per l’Opus Dei. També una seva germana. També alguns dels seus cosins… Alguns són casats, d’altres solters; d’aquests últims, n’hi ha que viuen amb la família, d’altres en centres de l’Obra, per tenir més llibertat per dedicar-se als apostolats que l’Opus Dei promou arreu del món. Tots ells, laics que procuren de viure amb plenitud la vida cristiana amb l’esperit que els va ensenyar i transmetre Escrivà de Balaguer, ara Sant Josepmaria.

Després de l’ordenació a Roma, en Ferran serà un dels membres de l’Opus Dei sacerdot. Un petit percentatge de tots els socis, que s’ordenen per poder atendre espiritualment tots els membres de l’Opus Dei: prediquen, administren els sagraments…

Avui en Ferran ha comunicat la notícia als pares per telèfon. Després ha enviat un mail a tots els germans  i cunyats. No vulgueu saber els comentaris que s’han generat… Com que tots tenen un bon sentit de l’humor, a les felicitacions no hi han faltat algunes brometes… I com que tots són molt amants de les noves tecnologies en poc temps  la bona notícia s’hagués estès pel facebook… Mare de Déu quants comentaris! Ara en Ferran ja ho ha fet públic al seu blog libanès.

Com a mare del Ferran us demano el mateix que demana ell: oracions perquè pugui ser un bon sacerdot.

 

Un testimoni fúnebre, que Jesús ha ressuscitat 04/04/2010

Aquest dia de Pasqua volia penjar alguna cosa, però que no m’ocupés massa estona. I he recordat un dels testimonis de la pàgina web www.opusdei.cat, de fa un temps, que m’ha semblat adient. Es tracta d’un supernumerari, en Joan Santigosa, que treballa a la funerària de Badalona. Què voleu de més adequat, el dia que celebrem que Crist ha ressuscitat i que la mort no té l’última paraula?

La veritat és que al principi xoca una mica el que diu en Joan de bon començament:

Amb un somriure comenta: m’encanta el que faig, m’ho passo molt bé treballant, i a més a més, puc ajudar tant la gent!

Però llegiu el testimoni sencer i ho entendreu millor. La foto és del tanatori de Badalona. Ah, i bona Pasqua a tothom!

Tanatori de Badalona

Tanatori de Badalona


 

Homenots 13/03/2010

He de reconèixer que hi ha persones de l’Opus Dei que em fan especial gràcia i n’hi ha que no me’n fan tanta. Com en tots els àmbits de la vida. De fet, és gent que em faria tanta o tan poca gràcia igualment si no fossin de l’Opus Dei. No és gent amb qui hagi viscut -llavors me’ls estimaria tots, espero!-, sinó gent amb qui he coincidit en moments puntuals o dels quals he seguit la trajectòria pública. Són una mica com els Homenots de Josep Pla:

Aquesta paraula, «homenots», no té cap sentit despectiu seriós, més aviat assenyala una certa voluminositat en el personatge qualificat d’aquesta manera. Tot el matís despectiu que pugui tenir, al meu entendre, fa referència a una determinada absència de bellesa física. Però ¿què hi farem si els homes i tantes i tantes dones som tan lleigs? En definitiva, la paraula «homenots» és una de tantes que utilitzem per a fer-nos entendre dient només la veritat a mitges. És un eufemisme.

Lluís Clavell

Li van fer la foto en mal moment...

Avui penjo el vídeo d’un d’ells.

És un mossèn que fa anys que és a Roma.Va néixer a Barcelona el 1941. Doctor en Filosofia, sacerdot des de 1966, especialista en Sant Tomàs d’Aquino, professor de Metafísica, primer a la Urbaniana i després a la Universitat de la Santa Croce, de la qual va ser rector, i altres coses, un diria que ha de ser una persona una mica feixuga.

Bé, doncs gens ni mica. Almenys, jo començo a riure als pocs minuts de sentir-lo. El teniu en un vídeo aquí sota, on parla de sant Josepmaria. Sempre s’ha fet dir Lluís (Clavell) i té un accent com si acabés de marxar de Catalunya.

 

Dones arreu del món 27/02/2010

La setmana passada hi havia els testimonis de dues dones de l’Opus Dei a opusdei.cat. Hi ha una diferència de seixanta anys entre el que expliquen, però tenen alguns trets en comú.

La Roser de jove

La Roser, de jove

El primer és el testimoni de  la Roser Torrents, que va marxar de Catalunya a Colòmbia l’any 1955, als inicis de la presència de l’Obra en aquell país. Explica els seus anys a l’Opus Dei, des de 1951.

L’altra notícia l’explica la Mercè, una infermera jove que acaba de marxar a Corea amb el primer grup de dones de l’Obra que s’hi instal·la. Fa cinc cèntims de com estan essent els primers mesos de viure allà.

La Roser explicava que, als anys 50, moltes de les primeres vocacions catalanes van marxar a l’estranger (i encara hi són). I no deixa de marxar gent cap a l’estranger, sigui el continent que sigui.

A Corea

A Corea

Sant Josepmaria se’n devia refiar força, dels catalans, en aquest sentit. No sé si és que ens sabem adaptar bé als diferents climes, idiomes i cultures, si és que treballem sense fer massa xivarri allà on som, si som fidels per naturalesa, o quin és el secret que hi hagi catalans a tants països. Alguns se’ns donen especialment bé: Àustria, per exemple, és ple de catalanes.

La qüestió és que, al cap de vuitanta anys de quan sant Josepmaria va veure que l’Opus Dei era per a les dones, també, les d’aquí continuen sent prou madures i despreses com per anar a obrir camí a l’altra punta d’Àsia.

Per cert, que a Corea s’hi pot trobar l’equivalent a les castanyes i els panellets.

Un exemple

Un exemple

 

L’Elvira i la riquesa de l’Opus Dei 07/02/2010

Filed under: 5 Vida a l'Opus Dei,Riquesa,Testimonis,Viure les virtuts — Qui fa d'administrador @ 17:25
Tags: , , , ,
L'Elvira

L'Elvira a la residència

Avui us voldria presentar l’Elvira. Passa dels 80 i s’està a la residència de les Germanetes dels Pobres de Manresa. Quan he parlat d’ella amb algunes persones, m’han dit: “Ah, treballa allà?”. I els he de dir que no, que hi viu, perquè és pobra. A vegades em miren de cua d’ull com si no hi toqués.

Bé, doncs a la pàgina d’opusdei.cat hi teniu el seu testimoni. N’extrec alguns fragments.

Ara visc en una residència de les Germanetes dels Pobres, que ens atenen meravellosament. Les senyores que viuen aquí em diuen que sóc la persona més alegre de la casa i jo dono moltes gràcies a Déu.

Quan vénen les amigues a visitar-me a la residència i els explico que sóc molt feliç, no s’ho creuen, perquè el nom -Residència d’Avis- sembla com si els fes por… Jo no; jo estic agraïdíssima a aquestes religioses, que són molt bones. El meu cor té memòria, i la memòria del cor és l’agraïment.

La Seu de Manresa

La Seu de Manresa

Quina és la seva riquesa?

Gràcies a Déu no em manca res, però a vegades acabo el mes amb un euro a la butxaca. Ric quan em diuen que els de l’Opus Dei són gent de poder. Jo disposo d’una part de la pensió per les meves despeses, 65€ per passar el mes. Això sí, els meus germans i nebots no deixen que em falti res.

Sóc una persona a qui li agrada anar bé, i m’agrada posar-me el millor que tinc per assistir a la Santa Missa. A més a més, si tens interès a arreglar-te, t’animes tu mateixa i els altres. Per això encara no m’he decidit a deixar-me els cabells blancs. Camino un quilòmetre per anar a una perruqueria que em surt més barata, encara que m’agafa una mica més lluny que la resta; però així puc fer la meva petita aportació a l’Obra cada mes.

Llegiu el seu testimoni. Hi veureu una persona agraïda, resadora, animada i servicial. I que passa el mes amb 65€!

 

De Palau-sator a Costa d’Ivori 27/01/2010

Filed under: Catalans arreu del món — Qui fa d'administrador @ 8:42
Tags: , , , , ,

El testimoni de Martí Frigola a la web oficial de l’Opus Dei a  Catalunya: nascut a Palau-sator (Baix Empordà) i criat entre cereals, hortalisses i fruiters, va estudiar enginyeria agrònoma. Al cap de poc de començar a treballar, li proposen de marxar a l’Àfrica, a Costa de Marfil. S’espavila fent un curs de francès a París i estudiant possibles negocis, fins que decideix quin serà el millor: “al final vaig trobar una possible línia de negoci: l’exportació de pells de cabra i ovella per a la fabricació de bosses de mà i sabates. I va començar l’aventura”.

Un numerari del Baix Empordà a l'Àfrica

Del Baix Empordà a l'Àfrica

Una aventura de negocis diversos i amb resultats també diversos. Ha acabat fent de constructor i involucrant africans en les seves empreses:

“Com a fruit de les importacions de material de construcció que vaig fer, me vaig anar convertint a poc a poc en un constructor. I després, he anat engegant diversos negocis –exportació d’olis essencials, d’herbes medicinals, de colorants alimentaris, etc.- junt amb alguns amics africans, amb el desig d’ajudar al progrés d’aquest jove país”.

Amb els anys, posa en marxa noves iniciatives a favor de les famílies i de l’educació.

“Encara que les lleis prohibeixin formalment la poligàmia, molts eburnis han nascut -i continuen naixent- en el si d’unes famílies amb relacions poligàmiques, de caràcter matriarcal, on l’autoritat de l’oncle matern és, ben sovint, molt més important que la del pare. Això explica que ben sovint els pares no se sentin responsables de l’educació dels seus fills. En el passat era el clan l’encarregat d’educar-los, en un sentit molt ampli; però en l’actualitat, amb la progressiva desaparició dels clans, els pares de família cristians necessiten exemples per imitar: exemples de pares i mares que s’ocupin dels seus fills i vetllin per la seva educació humana, professional, cristiana, moral….”.

Això el porta a començar uns cursos d’orientació familiar i, més endavant, col·legis.

“Fins al 1990 el país comptava amb instal·lacions suficients de caràcter educatiu, però amb la crisi econòmica van deixar de construir-se edificis amb fins docents i a causa del conflicte armat del 2002 es van destruir bastants col·legis i va haver-hi un gran moviment de la població cap al Sud. Les carències en aquest camp són enormes i la necessitat d’engegar nous projectes educatius és tan urgent com evident”.

L’últim projecte endegat han estat uns seminaris per empresaris i directius.

“Un sector decisiu és la formació de directius i d’empresaris, que han de ser els motors econòmics de Costa d’Ivori. Això em sembla un punt vital per al desenvolupament d’una societat com la nostra, que pateix tantes carències, i que suporta des de fa tants anys uns conflictes armats. Aquest tipus de formació empresarial és molt important, perquè la corrupció i l’estafa –que jo he patit en les meves pròpies carns- són grans obstacles per al desenvolupament de qualsevol país”.

Porta més de vint anys a Costa de Marfil

Porta més de vint anys a Costa de Marfil

Treu suc de la seva vida d’empresari per a la pròpia vida cristiana:

“L’empresa més important de la nostra vida és la pròpia santificació. Afortunadament, en aquest negoci, el negoci de la santedat personal, comptem amb un Soci que mai no ens falla i que ens dóna tota la seva gràcia; però al mateix temps espera el nostre treball i la nostra correspondència. Els homes de negocis que són pares de família entenen molt bé quelcom que va recordar moltes vegades sant Josepmaria Escrivà: el millor negoci per a uns pares és donar als fills una bona educació humana, professional i cristiana. Després estan els altres negocis humans, que cal santificar i on podem trobar Déu, realitzant-los amb la màxima perfecció humana i espiritual que puguem. L’objecte d’aquests negocis pot ser molt variat: des de l’exportació de pells de cabra, maons i colorants, fins als tomàquets d’horta, que em recorden tant la meva primera i decisiva escola de negocis: el mercat de Palafrugell”.