De l'Opus Dei a Catalunya

Un blog gens oficial sobre l'Opus Dei a Catalunya

Apostolat, proselitisme i facebook (II) 13/07/2010

Sant Pere, segons Rubens

Sant Pere, segons Rubens

Això és una continuació més seriosa del post sobre apostolat, proselitisme i facebook de fa unes setmanes.

Tal com recollia allà, segons els diccionaris l’apostolat faria més aviat referència a l’exposició de la fe i el proselitisme a la inducció a viure d’una manera determinada aquesta fe.

L’apostolat és la difusió de la bona nova de l’Evangeli (Déu ens estima tant que s’ha fet home per compartir la nostra vida aquí i ha mort i ressuscitat perquè compartim la seva vida allà). Però això no es queda en l’àmbit intel·lectual (l’assentiment de la fe), sinó que comporta un estil de vida (una moral) i una nova relació amb Déu (litúrgia i oració). Així teniu les quatre parts tradicionals dels catecismes de l’Església: Credo, Manaments, Sacraments, Pare nostre. Aquesta difusió, amb la vida i la paraula, de la Bona nova és el que van fer els apòstols després de la Pentecosta, tal com veiem als Fets o Actes dels apòstols, seguint les indicacions de Crist mateix: “Aneu, doncs, convertiu tots els pobles batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a observar tot allò que us he manat, i jo seré amb vosaltres fins a la fi del món” (Mateu 28, 19-20).

Els prosèlits eren originàriament els conversos al judaisme, tal com són anomenats al Nou Testament. Els prosèlits en sentit estricte eren els que s’havien circumcidat i vivien els preceptes de la llei; tot i que també hi havia gentils (és a dir, no jueus) que vivien a Palestina i creien en el Déu únic dels jueus i admiraven la seva manera de viure (són els justos, els temerosos de Déu, que li donaven culte). Els primers cristians eren jueus, i no van deixar de ser-ho (simplement, estaven segurs que Jesús era realment el Messies anunciat pels profetes). Però de seguida -sobretot Pau- comencen a adreçar-se a aquests gentils, oberts a l’Evangeli. Quan aquests es convertien, eren prosèlits.

La Wikipèdia (en castellà ni us el mireu, és un article mal traduït i tot) en diu això, resumint:

Proselytizing is the act of attempting to convert people to another opinion and, particularly, another religion. The word proselytize is derived ultimately from the Greek language prefix ‘πρός’ (toward) and the verb ‘έρχομαι’ (I come). Historically in the Koine Greek Septuagint and New Testament, the word proselyte denoted a gentile who was considering conversion to Judaism. Though the word proselytism originally referred to Early Christianity (and earlier Godfearers), it is also used to refer to other religions’ attempts to convert people to their beliefs or even any attempt to convert people to another point of view, religious or not. Today, the connotations of proselytizing are often negative and the word is commonly used to describe attempts to force people to convert.

Podeu llegir més coses aquí i aquí.

La qüestió és que no és fàcil separar apostolat i proselitisme: Crist mateix va dir que ensenyar això implicava convertir-se, batejar-se, viure d’una manera concreta, tal com he explicat abans. És un procés habitual que si una persona rep el do de la fe es decideixi a batejar-se. O que si una persona arriba a la conclusió que la plenitud  de la fe està en l’Església catòlica decideixi convertir-se des de la seva religió actual. Penso que la clau aquí és que la decisió és una conseqüència lògica del que un ha conegut tant per la raó com per la fe. I un s’hi pot negar: en conec alguns, que s’han negat directament a fer el que pensaven que Déu els demanava perquè costava massa. I li han dit que no a la cara.

Logo Vodafone

Les telefòniques fan proselitisme agressiu

L’article de wikipèdia parla del proselitisme legítim i l’ilegítim. Cita un autor de la Universitat de Tel Aviv que diu que és una qüestió de drets en conflicte: el dret d’una persona a expressar els seus punts de vista i el dret d’una persona a no haver de  sentir el que no li interessa. Em va recordar les trucades domiciliàries de les companyies telefòniques.

A Facebook, almenys pots eliminar directament les invitacions de tota mena, o dir que sí o que no. O donar-te de baixa d’un grup. Pots fer-te fan i desfer-te’n.

El que és clar és que cal llibertat, sempre, per prendre decisions. El proselitisme on l’excés de zel o la mala fe o el suborn o el que sigui forcen la llibertat de l’altre és ilegítim. Aquí hi ha un bon article per aclarir bé aquests conceptes. En cito un paràgraf:

El uso de la palabra proselitismo en un sentido exclusivamente negativo no es algo generalizado ni tampoco, en la mayor parte de los casos, el simple efecto de una evolución del lenguaje. Con frecuencia, la utilización actual de este término como si sólo tuviese un significado negativo no se debe a que por tal palabra se entienda de hecho -contra su significado original- una actitud inmoral (violenta, engañosa, etc.), sino que también se considera negativo el verdadero sentido positivo del proselitismo. Es decir, el problema de fondo es que con la tendencia, que pretende imponerse en algunos ambientes, de usar la palabra proselitismo como algo negativo, se pretende afirmar una actitud relativista y subjetivista, sobre todo en el plano religioso, para la que no tendría sentido que una persona pretendiese tener la verdad y procurase convencer a otras para que la acojan y se incorporen a la Iglesia.

Logo Nike

Potser Nike també fa proselitisme agressiu...

Què passa amb l’apostolat i el proselitisme a l’Opus Dei? En realitat, són el mateix i alhora no ho són. L’Obra dóna formació perquè la gent pugui conèixer a fons la fe cristiana, compartir-la, celebrar-la, viure-la… Això fa que, en alguns casos, els qui reben la formació decideixin fer-se cristians o catòlics, o recomencin la seva vida cristiana. I, per a algunes persones, aquest procés va comportant un desig d’escampar al seu voltant el mateix que va rebent; una constatació que moltes coses del passat van tenint el seu sentit i el futur presenta un panorama molt més ric del que fins ara un sospitava, perquè sembla que Déu juga amb nosaltres; una identificació amb l’estil de viure la fe de la gent de l’Obra; na relació cada vegada més personal amb Crist que porta a preguntar-li sovint “què vols de mi”… I arriba un moment que un demana a Déu si és que els seus plans passen per la vocació a l’Opus Dei. I la gent de l’Opus Dei proposa a qui va fent aquesta evolució si no ha pensat mai que podria ser el que Déu vol d’ell o ella. I així, després d’un temps de discerniment, quan coincideix que tothom ho veu clar (no només Déu, sinó un mateix i l’Opus Dei), un demana l’admissió a l’Obra. Però no sabria dir on acaba l’apostolat i on comença el proselitisme…