De l'Opus Dei a Catalunya

Un blog gens oficial sobre l'Opus Dei a Catalunya

La Moreneta 11/05/2012

Ara que som al mes de maig, època en que tradicionalment el culte a la Mare de Déu està més viu, voldria dedicar un post a aquest tema.

La paraula romiatge pot sonar a una pràctica molt antiga (per no dir extingida) entre els cristians de fa dos-cents anys que anaven en burro a visitar un santuari o ermita a dalt de la muntanya. O potser no ens ve al cap ni aquesta referència… El cas és que els romiatges, a banda del folklore que un li vulgui afegir, sempre han estat presents a la vida cristiana com una cosa ben senzilla: anar a visitar la mare. I val a dir que això es continua fent, perquè la mare, sempre serà la mare.

La saviesa popular diu que “de mare, només n’hi ha una”. En el cas de la fe cristiana també és així, el que passa és que cada poble té la seva imatge i a cadascú li sembla que la seva…és la més maca. Això no representa més problema que el que tindrien uns germans que conserven diverses fotos de la mare; hi ha qui li agrada aquesta, hi ha qui s’estima més l’altra.

Doncs jo, fent honor a les meves arrels, penso que com la moreneta no n’hi cap.

Conec molta gent que s’ha casat a Montserrat o que els seus avis o pares s’hi van casar allà en el seu moment… De petita sempre sentia dir als meus avis que el seu viatge de noces va ser a Montserrat i em semblava que no podia pas ser perquè aquests viatges la gent els fa a llocs més exòtics. Però sí, després vaig veure que -tal com la meva- moltes famílies de Catalunya van començar a caminar als peus de la Moreneta.

Un bon dia, llegint les memòries d’Alfons Balcells, un dels primers numeraris, vaig descobrir que també la família de l’Opus Dei va fer estada a Montserrat als anys 40, quan als cercles catòlics de Barcelona només es parlava de les “heretgies” d’un llibret anomenat Camí. En aquella època els membres de l’Opus Dei a Catalunya no superaven la dotzena i gairebé tots estudiaven o s’acabaven de llicenciar, del que es dedueix que ben poca cosa podien fer per canviar la mala maror si no era resar i despreocupar-se de l’assumpte fins que l’ambient no fos més propici per donar-se a conèixer. I això és el que van fer: anar a passar uns dies a Montserrat per resar, fer excursions i tenir algunes xerrades de formació. El pare abat en aquells temps era el P. Aureli M. Escarré, que coneixia sant Josepmaria i entenia bé l’espiritualitat que es reflectia a Camí. El P. Escarré va mostrar la seva hospitalitat cap a aquells joves de l’Obra i sempre va oferir als qui li demanaven una explicació serena de que no havien de patir pas, perquè l’Opus Dei tenia l’aprovació eclesiàstica corresponent.

Penso que aquell gest valent de l’abat va ser molt d’agrair en un moment dur per les persones de l’Opus Dei i crec que això contribueix encara més a l’afecte que li tinc a aquest lloc entranyable. Aquest mes ja hi he pujat i us hi animo…si pot ser a peu, encara millor!

Anuncis
 

Apostolat, proselitisme i facebook (II) 13/07/2010

Sant Pere, segons Rubens

Sant Pere, segons Rubens

Això és una continuació més seriosa del post sobre apostolat, proselitisme i facebook de fa unes setmanes.

Tal com recollia allà, segons els diccionaris l’apostolat faria més aviat referència a l’exposició de la fe i el proselitisme a la inducció a viure d’una manera determinada aquesta fe.

L’apostolat és la difusió de la bona nova de l’Evangeli (Déu ens estima tant que s’ha fet home per compartir la nostra vida aquí i ha mort i ressuscitat perquè compartim la seva vida allà). Però això no es queda en l’àmbit intel·lectual (l’assentiment de la fe), sinó que comporta un estil de vida (una moral) i una nova relació amb Déu (litúrgia i oració). Així teniu les quatre parts tradicionals dels catecismes de l’Església: Credo, Manaments, Sacraments, Pare nostre. Aquesta difusió, amb la vida i la paraula, de la Bona nova és el que van fer els apòstols després de la Pentecosta, tal com veiem als Fets o Actes dels apòstols, seguint les indicacions de Crist mateix: “Aneu, doncs, convertiu tots els pobles batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a observar tot allò que us he manat, i jo seré amb vosaltres fins a la fi del món” (Mateu 28, 19-20).

Els prosèlits eren originàriament els conversos al judaisme, tal com són anomenats al Nou Testament. Els prosèlits en sentit estricte eren els que s’havien circumcidat i vivien els preceptes de la llei; tot i que també hi havia gentils (és a dir, no jueus) que vivien a Palestina i creien en el Déu únic dels jueus i admiraven la seva manera de viure (són els justos, els temerosos de Déu, que li donaven culte). Els primers cristians eren jueus, i no van deixar de ser-ho (simplement, estaven segurs que Jesús era realment el Messies anunciat pels profetes). Però de seguida -sobretot Pau- comencen a adreçar-se a aquests gentils, oberts a l’Evangeli. Quan aquests es convertien, eren prosèlits.

La Wikipèdia (en castellà ni us el mireu, és un article mal traduït i tot) en diu això, resumint:

Proselytizing is the act of attempting to convert people to another opinion and, particularly, another religion. The word proselytize is derived ultimately from the Greek language prefix ‘πρός’ (toward) and the verb ‘έρχομαι’ (I come). Historically in the Koine Greek Septuagint and New Testament, the word proselyte denoted a gentile who was considering conversion to Judaism. Though the word proselytism originally referred to Early Christianity (and earlier Godfearers), it is also used to refer to other religions’ attempts to convert people to their beliefs or even any attempt to convert people to another point of view, religious or not. Today, the connotations of proselytizing are often negative and the word is commonly used to describe attempts to force people to convert.

Podeu llegir més coses aquí i aquí.

La qüestió és que no és fàcil separar apostolat i proselitisme: Crist mateix va dir que ensenyar això implicava convertir-se, batejar-se, viure d’una manera concreta, tal com he explicat abans. És un procés habitual que si una persona rep el do de la fe es decideixi a batejar-se. O que si una persona arriba a la conclusió que la plenitud  de la fe està en l’Església catòlica decideixi convertir-se des de la seva religió actual. Penso que la clau aquí és que la decisió és una conseqüència lògica del que un ha conegut tant per la raó com per la fe. I un s’hi pot negar: en conec alguns, que s’han negat directament a fer el que pensaven que Déu els demanava perquè costava massa. I li han dit que no a la cara.

Logo Vodafone

Les telefòniques fan proselitisme agressiu

L’article de wikipèdia parla del proselitisme legítim i l’ilegítim. Cita un autor de la Universitat de Tel Aviv que diu que és una qüestió de drets en conflicte: el dret d’una persona a expressar els seus punts de vista i el dret d’una persona a no haver de  sentir el que no li interessa. Em va recordar les trucades domiciliàries de les companyies telefòniques.

A Facebook, almenys pots eliminar directament les invitacions de tota mena, o dir que sí o que no. O donar-te de baixa d’un grup. Pots fer-te fan i desfer-te’n.

El que és clar és que cal llibertat, sempre, per prendre decisions. El proselitisme on l’excés de zel o la mala fe o el suborn o el que sigui forcen la llibertat de l’altre és ilegítim. Aquí hi ha un bon article per aclarir bé aquests conceptes. En cito un paràgraf:

El uso de la palabra proselitismo en un sentido exclusivamente negativo no es algo generalizado ni tampoco, en la mayor parte de los casos, el simple efecto de una evolución del lenguaje. Con frecuencia, la utilización actual de este término como si sólo tuviese un significado negativo no se debe a que por tal palabra se entienda de hecho -contra su significado original- una actitud inmoral (violenta, engañosa, etc.), sino que también se considera negativo el verdadero sentido positivo del proselitismo. Es decir, el problema de fondo es que con la tendencia, que pretende imponerse en algunos ambientes, de usar la palabra proselitismo como algo negativo, se pretende afirmar una actitud relativista y subjetivista, sobre todo en el plano religioso, para la que no tendría sentido que una persona pretendiese tener la verdad y procurase convencer a otras para que la acojan y se incorporen a la Iglesia.

Logo Nike

Potser Nike també fa proselitisme agressiu...

Què passa amb l’apostolat i el proselitisme a l’Opus Dei? En realitat, són el mateix i alhora no ho són. L’Obra dóna formació perquè la gent pugui conèixer a fons la fe cristiana, compartir-la, celebrar-la, viure-la… Això fa que, en alguns casos, els qui reben la formació decideixin fer-se cristians o catòlics, o recomencin la seva vida cristiana. I, per a algunes persones, aquest procés va comportant un desig d’escampar al seu voltant el mateix que va rebent; una constatació que moltes coses del passat van tenint el seu sentit i el futur presenta un panorama molt més ric del que fins ara un sospitava, perquè sembla que Déu juga amb nosaltres; una identificació amb l’estil de viure la fe de la gent de l’Obra; na relació cada vegada més personal amb Crist que porta a preguntar-li sovint “què vols de mi”… I arriba un moment que un demana a Déu si és que els seus plans passen per la vocació a l’Opus Dei. I la gent de l’Opus Dei proposa a qui va fent aquesta evolució si no ha pensat mai que podria ser el que Déu vol d’ell o ella. I així, després d’un temps de discerniment, quan coincideix que tothom ho veu clar (no només Déu, sinó un mateix i l’Opus Dei), un demana l’admissió a l’Obra. Però no sabria dir on acaba l’apostolat i on comença el proselitisme…

 

Més sobre el pla de vida 24/06/2010

Aquest post és una resposta al comentari d’en Joan sobre el post d’Apple (Joan, perdona el retard).

Efectivament, l’expressió “normes del pla de vida” es fa estranya (no sé si era habitual en la manera de parlar dels cristians pietosos de fa vuitanta anys o més, la veritat, però ara segur que no ho és). Per això és el primer que vaig voler aclarir al glossari.

Parlant generalment, n’hi ha ben bé prou de fer servir les expressions que diu en Joan: “pràctiques de vida cristiana”, “pregàries freqüents” o alguna altra expressió més comuna. Especialment pel que fa als cristians que reben formació de la Prelatura sense ser-ne membres.

Quina diferència hi hauria respecte al “pla de vida” d’un fidel de la Prelatura? Alguns matisos que se m’acudeixen (i si em llegeix algú de l’Obra, que hi digui la seva):

Madonna del Rosari de Guido Reni (1598)

Fa segles que els cristians resen el rosari

1. Una qüestió és que el que constitueix el pla de vida d’un fidel de l’Obra no és només una colla d’oracions, sinó també unes accions i actituds: per exemple, el treball, l’ordre o l’alegria. Són igual de “normes” (en el sentit que explico al glossari) que la lectura de l’Evangeli o la Missa.

2. Un altre aspecte és que hi ha pregàries cristianes molt esteses que pot resar una persona de l’Obra, com qualsevol cristià, però que no formen part estrictament parlant del pla de vida d’una persona de l’Obra; i n’hi ha unes quantes que sí . Amb l’expressió “normes del pla de vida” una persona de l’Obra es refereix a un pack tancat: oferiment d’obres, oració mental, santa Missa, confessió sacramental, recés espiritual, accions de gràcies… Setmanalment, en un dels mitjans de formació que tenim, es rellegeixen les normes del pla de vida, per tenir-lo sempre viu, arreu del món on hi ha fidels de la Prelatura.

Tots -numeraris, agregats o supernumeraris homes i dones- tenim el mateix pla de vida (organitzat cadascú a la seva, això sí). Ara bé, això no vol dir que només resem això. Els preveres, evidentment, resen el breviari. La resta podem resar el que ens agradi -prioritzant el pla de vida, és clar-: per exemple, si algú té la devoció de fer el viacrucis els divendres de Quaresma, és ben lliure de fer-ho, tot i que no sigui al pla de vida.

3. A més de les normes, els fidels de l’Obra també viuen una sèrie de costums, és a dir, de “coses” (no sé com dir-ne, perquè n’hi ha de tota mena) que s’han anat fent tradició des dels inicis de l’Obra i que sant Josepmaria va deixar establert que es visquessin sempre. Entre els costums n’hi ha que també són pregàries, i passa com el que he dit al punt anterior. Per exemple: dels himnes i salms més coneguts, només alguns els resem perquè formen part del pla de vida (el salm II els dimarts, l’Adoro te devote els dijous,  el Trium puerorum després de Missa, i alguns altres). Però puc preparar-me per a la confessió resant el salm 51 (50) o meditar el salm 23 (22) o el Magníficat a la pregària personal, si m’agraden i m’ajuden.

Altres costums són, per exemple, tenir una imatge de la Mare de Déu a l’habitació i saludar-la, o fer un romiatge a algun santuari de la Mare de Déu el mes de maig. Però hi ha costums que no fan referència a la vida de pregària.

Llegint la Paraula de Déu

Llegint la Paraula de Déu

Amb tot això potser s’entén millor que l’aplicació per l’iPhone sobre sant Josepmaria inclogui una check-list amb el pla de vida: és un recordatori de normes i costums que volem viure cada dia. Però alhora, en Joan té raó, de manera habitual és molt més entenedor parlar de pràctiques o pregàries cristianes, perquè això és el que són per a tothom.

De tot el que acabo de dir un pot tenir la mateixa impressió que quan llegeix la informació nutricional d’un aliment: entre menjar faves a la catalana i menjar un tant per cent de la dosi diària recomanada -amb tants grams i kilocalories- d’hidrats, tants dels quals són sucres, i de greixos saturats i poliinsaturats, i… Uf! Tan fàcil com és menjar-se les faves!

Doncs amb el pla de vida passa igual: tal com ho he enumerat, sembla una acumulació de xorradetes (amb perdó), amb vitamina A, C i D afegides artificialment. Més aviat és com t’organitzes per assegurar que tens estones de prou intensitat en el tracte amb Déu, de  manera que després et sigui més fàcil mantenir la relació amb Ell al llarg de les hores.

I recordo, per si un cas, que fem tot això compatible amb treballar vuit hores (si la crisi no ens ha deixat sense feina), quedar amb els amics, jugar amb els fills, explicar el catecisme a mitja dotzena d’adults dos cops al mes, passar pel dentista i sortir a sopar amb la parella de tant en tant! Necessitem alimentar-nos força espiritualment…

 

Una bona notícia des del Líban 19/06/2010

Un dels diaques que aquest any s’ordenaran a Roma és un català de Barcelona, d’una família originària de la Catalunya Central. Havia viscut a Barcelona, Terrassa, Igualada. L’any que ve, si Déu vol, s’ordenarà de sacerdot. Després de fer de mestre durant uns anys, havia anat a Roma a estudiar teologia, però el curs següent marxà al Líban com a corresponsal d’una agència de notícies (també és llicenciat en Comunicació Audiovisual). Hi tornà un any més tard per incorporar-se a una ONG que es dedica a fomentar la bona relació entre els membres de les diferents comunitats que conviuen al Líban.

Una de les belleses del Líban

Una de les belleses del Líban

Forma part d’una família nombrosa – sis germans-, d’una mena de saga familiar on les famílies nombroses abunden, sense que això vulgui dir que siguin de l’Opus Dei, com es pensa molta gent. De tant en tant, els descendents d’uns dels besavis del Ferran, un impressor i la seva muller, que varen tenir deu fills, es troben en una “cosinada”. Si hi fossin tots – descendents directes i sobrevinguts- serien un centenar llarg de persones. És una festa. De l’Opus Dei n’hi deu haver un cinc per cent.

L’avi del Ferran, el més gran dels deu germans, fou el primer de la família que va conèixer l’Obra. Era el pare de cinc fills. Va tenir la seva muller molt delicada durant molt temps. Era impressor, també; com el seu pare un bon impressor i un bon ciutadà, implicat en la seva ciutat en tot allò que feia referència a la cultura. I un bon amic dels seus amics. Un bon marit, un bon pare i, després un bon avi. Al final de la seva vida, vidu i amb algunes facultats mermades, a més, fou un tendre besavi. La seva amistat, la dedicació a la família, el seu exemple, feren que molta gent del seu voltant, família i amics, anés coneixent l’Obra. Alguns dels fills la varen entendre i s’hi van sentir atrets; d’altres, no. Sempre va respectar la llibertat de cadascú.

Un exemplar de Camí anotat per l'avi

Un exemplar de Camí anotat per l'avi

En Ferran fou un dels néts que, de molt jove, va sentir-se atret per l’Opus Dei. També una seva germana. També alguns dels seus cosins… Alguns són casats, d’altres solters; d’aquests últims, n’hi ha que viuen amb la família, d’altres en centres de l’Obra, per tenir més llibertat per dedicar-se als apostolats que l’Opus Dei promou arreu del món. Tots ells, laics que procuren de viure amb plenitud la vida cristiana amb l’esperit que els va ensenyar i transmetre Escrivà de Balaguer, ara Sant Josepmaria.

Després de l’ordenació a Roma, en Ferran serà un dels membres de l’Opus Dei sacerdot. Un petit percentatge de tots els socis, que s’ordenen per poder atendre espiritualment tots els membres de l’Opus Dei: prediquen, administren els sagraments…

Avui en Ferran ha comunicat la notícia als pares per telèfon. Després ha enviat un mail a tots els germans  i cunyats. No vulgueu saber els comentaris que s’han generat… Com que tots tenen un bon sentit de l’humor, a les felicitacions no hi han faltat algunes brometes… I com que tots són molt amants de les noves tecnologies en poc temps  la bona notícia s’hagués estès pel facebook… Mare de Déu quants comentaris! Ara en Ferran ja ho ha fet públic al seu blog libanès.

Com a mare del Ferran us demano el mateix que demana ell: oracions perquè pugui ser un bon sacerdot.

 

A punt per l’iPad? Tens un iPhone? 23/05/2010

Jo, no. Però si tens l’iPhone, o et penses comprar l’iPad els propers dies, hi ha una aplicació que et pot ser útil (malauradament, només disponible en castellà, anglès, francès, portuguès, alemany i italià). És una aplicació que es diu St. Josemaria, feta em sembla recordar que als Estats Units, per EBSolutions. És una aplicació pensada per facilitar fer el pla de vida a qualsevol lloc i moment (sobre el pla de vida, vegeu el glossari o aquesta entrada).

Segons els seus autors, el contingut és el següent:

– l’estampa amb l’oració a sant Josepmaria en diverses llengües

– els escrits de sant Josepmaria

Imatge de l'aplicació

Imatge de l'aplicació

– el Nou Testament

– el Via Crucis

Nou Testament i Via Crucis

Nou Testament i Via Crucis

– llistat de normes del pla de vida, amb les que són específiques d’alguns dies de la setmana que s’activen només aquells dies (per exemple, com molta altra gent des de fa vuit o nou segles, resem la Salve a la Mare de Déu els dissabtes, o l’Adoro te devote, himne a l’Eucaristia, els dijous), i un guió per a l’examen de consciència al vespre

Exemple del pla de vida i oracions concretes

Exemple del pla de vida i oracions concretes

– pregàries diverses, editables (un devocionari personalitzat, vaja)

Per editar

Per editar

– cronòmetre per al temps d’oració (a vegades passa, que no te’n recordes de quan havies començat)

– cartes mensuals del Prelat

– pregàries a altres fidels de la Prelatura amb procés de canonització iniciat

Estampes i cartes

Estampes i cartes

L’enllaç directe a iTunes és http://itunes.apple.com/us/app/st-josemaria/id332325822?mt=8. Si algú s’anima a facilitar traduccions al català a l’empresa…

 

Lectures en català 29/03/2010

A l’apartat de Resar en català hi he afegit contingut, relacionat en aquest cas amb llibres de lectura espiritual. És tot just un inici, espero anar-ne trobant més. O que em feu arribar els que tingueu localitzats. Us ho copio:

Madonna del libro, de Botticelli
Madonna del libro, de Botticelli

Un “clàssic” que ja es troba en català a la xarxa és Parlar amb Déu, una sèrie de meditacions per a tot l’any litúrgic, escrites per Francisco Fernández-Carvajal i traduïdes a diverses llengües. Segueixen l’Evangeli del dia, amb cites dels Pares de l’Església i altres sants, de documents del Magisteri i de sant Josepmaria. Podeu trobar el volum amb la Quaresma i el santoral de gener a març.

(…)

A més de la lectura de la Paraula de Déu, hi ha moltes obres que ajuden a conèixer millor Déu, a fer pregària, a aprofundir en la fe cristiana, a saber-ne donar raó, etc. Anirem posant aquí el que trobem (que no és pas massa, en català!). Un llistat d’obres seleccionades que us pot ajudar és aquest (vegeu les explicacions dels autors).

Us recomanem, com altres vegades, la web de la Tarraconense, en concret l’apartat Documentació (a l’esquerra teniu un menú per seleccionar documents de la Santa Seu, la Conferència Episcopal Espanyola i la Tarraconense). I s’ha d’agrair també la tasca de la parròquia de sant Vicenç de Sarrià, que ha traduït durant molt temps al català documents d’interès.

Si no diem res, els documents són en word.

Catecisme de l’Església Catòlica i Compendi del Catecisme de l’Església Catòlica

Constitució Dogmàtica Lumen gentium (Concili Vaticà II) (en html)

Constitució Pastoral Gaudium et spes (Concili Vaticà II)

Caritas in veritate, la tercera encíclica de Benet XVI, (també en isilo)

Spe salvi, la segona encíclica de Benet XVI (també en isilo)

Deus caritas est, la primera encíclica de Benet XVI (en PDF)

 

L’Opus Dei a Catalunya, segons TV3 17/03/2010

Tenia pendent de pujar aquest vídeo, però des de TV3 no es pot. És una entrevista al dr. Pujals, el vicari per la delegació de Barcelona, al programa Signes dels temps de TV3. Podeu fer clic a l’enllaç de sota per veure’l.

Signes dels temps

El vídeo és un dels motius que han provocat aquest blog. El dr. Pujals vol explicar que l’Opus Dei es dedica fonamentalment a formar els laics; però les preguntes tornen una darrera l’altra als mateixos tòpics, sense acabar d’entrar als temes que van sortint i presentant-ne d’altres que no vénen al cas.

Ja sabeu que els americans no van anar a la lluna...

Una de les teories de la conspiració

No és culpa de l’entrevistadora del tot. Hi ha una mena de filosofia de la sospita -complicada des del Codi Da Vinci per les teories de la conspiració– que fa que, quan un diu “l’Opus Dei es dedica a donar formació als laics perquè puguin viure la seva vida cristiana en plenitud”, els que el senten processin “això és el que diuen, però i els col·legis d’èlit?”, o “això és el que diuen, però i la presència al món de la política?”, o (m’estalvio la primera part) “i els bancs que dirigeixen?”, “i el poder al Vaticà?”, “i les aliances amb les dictadures feixistes?”… I les més paranoiques: t’hi trobes de tot, des que Sonia Gandhi és una infiltrada de l’Opus Dei a la Índia (on si hi viuen mig centenar de persones de l’Obra encara gràcies) fins, és clar, l’haver amagat que Jesús i Maria Magdalena s’entenien.

Els de l'Opus Dei són independentistes... a Escòcia

Els de l'Opus Dei són independentistes... a Escòcia

Això passa per diversos motius, em sembla. Primer: Marx, Nietzsche i Freud han deixat la seva marca en unes generacios determinades i la sospita es viu de forma habitual. Segon: no hi ha l’hàbit d’entendre que un laic pren les seves decisions: vota ell (no el seu bisbe), compra pis ell (no el seu director espiritual), treballa ell (no el rector de la parròquia), crea ell l’empresa (no el cente de l’Opus Dei), etc. Tercer: som una colla de snobs: si parlo de l’Opus Dei a Barcelona, em fixo en l’IESE, encara que m’ensenyin altres coses. Quart: no es comprèn que gent de l’Opus Dei tingui opinions contràries sobre els mateixos temes, de manera que si hi ha membres de l’Opus Dei al PP ja no em crec que altres votin altres partits. Cinquè: la senzillesa sempre és sospitosa! i així podrien seguir. Ho sintetitza molt bé Fr. John Wauck en aquest post.

Ho pensava l’altre dia, quan estava amb uns quants matrimonis de supernumeraris… Botiguers, electricistes, mestres i informàtics! Ja voldrien ser banquers per arribar a final de mes, ja!