De l'Opus Dei a Catalunya

Un blog gens oficial sobre l'Opus Dei a Catalunya

El nou bisbe de Barcelona 18/05/2012

Cardenal de Barcelona

Lluis Martínez Sistach

Els mitjans han començat a parlar de la successió del cardenal de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, que ja ha complert els 75 anys i ha presentat la seva renúncia al Sant Pare. El morbo, és clar, està en els noms de la terna (llista de tres persones proposades a Roma per al nomenament) i en les suposades estratègies de poder que s’han posat en marxa. Sembla el mercat de fitxatges del futbol.

Per bé o per mal, ha sortit també l’Opus Dei, perquè a la terna molts diuen que hi anirà l’actual arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, que quan va ser nomenat era un sacerdot numerari de la Prelatura. Algun diari ha dit que també era de l’Opus Dei el bisbe de Terrassa: no en tenia ni idea :)

Això ha provocat comentaris als mitjans afirmant que l’Opus Dei ha començat la seva campanya per posar un dels seus a Barcelona, que suposo que en temes eclesials és com passar de segona B a primera.

Tot plegat em fa gràcia. Primer perquè a l’Obra anem tan escassos de mossens (dels incardinats a la Prelatura) que qualsevol petició per a altres encàrrecs pastorals s’accepta en tot cas per amor i servei a l’Església, però dubto molt que cap vicari de la Prelatura de cap circunscripció vagi voluntàriament a buscar-ho, que prou feina tenen els sacerdots de l’Obra amb l’atenció pastoral per a la qual es van ordenar.

A més, aquesta visió de “campanya” implicaria que tothom a la Prelatura pensa igual, i no és així. No és així en infinitat de temes, i un d’ells és aquest. El nomenament d’un bisbe és una decisió prudencial del Sant Pare, assessorat per altres, i per tant és un àmbit de llibertat. Si ho és per al Sant Pare, com vols que no ho sigui per a un laic d’una diòcesi…

Podem estar d’acord en alguns aspectes del perfil de bisbe que volem (pietat, bona doctrina, unió amb el Sant Pare, bon tracte amb les persones…). Però n’hi ha molts d’altres en els quals pot ser igual de bona una opció que la contrària… Podem preferir un bisbe més intel·lectual o més pastoral, que vingui de la mateixa diòcesi o de la veïna, a la cinquantena o a la seixantena, criat a la ciutat o de pagès… Quin és millor? Depèn. Depèn de la diòcesi, del candidat concret i de les prioritats de cadascú. Potser hi ha trets que en una diòcesi són molt rellevants i en una altra no ho són tant. I n’hi haurà que sempre seran aparentment menys rellevants: és millor un bisbe que toca el piano o un que va a buscar bolets? Doncs mira, potser el que toca el piano revitalitzarà la música litúrgica a la diòcesi i el boletaire marxarà amb els seminaristes a la recerca del rovelló. Cald eixar una mica de maniobra a la gràcia de Déu i la correspondència personal: Sant Joan Baptista Maria Vianney amb prou feines va arribar al sacerdoci i ja veus, ara és el patró dels rectors de parròquia.

Diòcesis amb seu a Catalunya

Diòcesis amb seu a Catalunya

Pot anar bé saber què diu el Codi de Dret canònic sobre el nomenament de bisbes (les anotacions són meves):

377 § 1.    El Sumo Pontífice nombra libremente a los Obispos, o confirma a los que han sido legítimamente elegidos.

§ 2.    Al menos cada tres años, los Obispos de la provincia eclesiástica [a Catalunya n’hi ha dues: la de Tarragona i la de Barcelona] o, donde así lo aconsejen las circunstancias, los de la Conferencia Episcopal [sobre la Conferència Episcopal Tarraconense, “actualment està a l’espera de l’aprovació, per part de la Santa Seu, de la Regió Eclesiàstica Tarraconense, que donarà personalitat jurídica conjunta a les deu diòcesis catalanes, en compliment a allò que es demanava en la resolució n. 142 del Concili Provincial”, vegeu l’explicació aquí] , deben elaborar de común acuerdo y bajo secreto una lista de presbíteros, también de entre los miembros de institutos de vida consagrada, que sean más idóneos para el episcopado, y han de enviar esa lista a la Sede Apostólica, permaneciendo firme el derecho de cada Obispo de dar a conocer particularmente a la Sede Apostólica nombres de presbíteros que considere dignos e idóneos para el oficio episcopal. [Per tant, a la Santa Seu han de tenir un llistat de preveres adients per a l’episcopat proporcionat per les mateixes diòcesis].

§ 3.    A no ser que se establezca legítimamente de otra manera, cuando se ha de nombrar un Obispo diocesano o un Obispo coadjutor, para proponer a la Sede Apostólica una terna, corresponde al Legado pontificio investigar separadamente y comunicar a la misma Sede Apostólica, juntamente con su opinión, lo que sugieran el Arzobispo y los Sufragáneos de la provincia [en el nostre cas,el cardenal de Barcelona i els bisbes de les diòcesis sufragànies de Terrassa i Sant Feliu], a la cual pertenece la diócesis que se ha de proveer o con la cual está agrupada, así como el presidente de la Conferencia Episcopal [Rouco Varela]; oiga además el Legado pontificio a algunos del colegio de consultores y del cabildo catedral y, si lo juzgare conveniente, pida en secreto y separadamente el parecer de algunos de uno y otro clero, y también de laicos que destaquen por su sabiduría. [A mi per ara no m’han demanat res].

Jaume Pujol Balcells

Jaume Pujol Balcells

I sobre els requisits que han de complir:

378 § 1.    Para la idoneidad de los candidatos al Episcopado se requiere que el interesado sea: insigne por la firmeza de su fe, buenas costumbres, piedad, celo por las almas, sabiduría, prudencia y virtudes humanas, y dotado de las demás c

ualidades que le hacen apto para ejercer el oficio de que se trata;

2 de buena fama;

3 de al menos treinta y cinco años;

4 ordenado de presbítero desde hace al menos cinco años;

5 doctor o al menos licenciado en sagrada Escritura, teología o derecho canónico, por un instituto de estudios su

periores aprobado por la Sede Apostólica, o al menos verdaderamente experto en esas disciplinas.

§ 2.    El juicio definitivo sobre la idoneidad del candidato corresponde a la Sede Apostólica.

No estarà de més resar perquè el nou arquebisbe,sigui qui sigui, compleixi aquestes condicions i pugui exercir els tres oficis clàssics del bisbe: ensenyar o predicar (munus docendi), celebrar els sacraments i la litúrgia o santificar (munus sanctificandi), governar o regir (munus regendi).

 

Apostolat, proselitisme i facebook (II) 13/07/2010

Sant Pere, segons Rubens

Sant Pere, segons Rubens

Això és una continuació més seriosa del post sobre apostolat, proselitisme i facebook de fa unes setmanes.

Tal com recollia allà, segons els diccionaris l’apostolat faria més aviat referència a l’exposició de la fe i el proselitisme a la inducció a viure d’una manera determinada aquesta fe.

L’apostolat és la difusió de la bona nova de l’Evangeli (Déu ens estima tant que s’ha fet home per compartir la nostra vida aquí i ha mort i ressuscitat perquè compartim la seva vida allà). Però això no es queda en l’àmbit intel·lectual (l’assentiment de la fe), sinó que comporta un estil de vida (una moral) i una nova relació amb Déu (litúrgia i oració). Així teniu les quatre parts tradicionals dels catecismes de l’Església: Credo, Manaments, Sacraments, Pare nostre. Aquesta difusió, amb la vida i la paraula, de la Bona nova és el que van fer els apòstols després de la Pentecosta, tal com veiem als Fets o Actes dels apòstols, seguint les indicacions de Crist mateix: “Aneu, doncs, convertiu tots els pobles batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a observar tot allò que us he manat, i jo seré amb vosaltres fins a la fi del món” (Mateu 28, 19-20).

Els prosèlits eren originàriament els conversos al judaisme, tal com són anomenats al Nou Testament. Els prosèlits en sentit estricte eren els que s’havien circumcidat i vivien els preceptes de la llei; tot i que també hi havia gentils (és a dir, no jueus) que vivien a Palestina i creien en el Déu únic dels jueus i admiraven la seva manera de viure (són els justos, els temerosos de Déu, que li donaven culte). Els primers cristians eren jueus, i no van deixar de ser-ho (simplement, estaven segurs que Jesús era realment el Messies anunciat pels profetes). Però de seguida -sobretot Pau- comencen a adreçar-se a aquests gentils, oberts a l’Evangeli. Quan aquests es convertien, eren prosèlits.

La Wikipèdia (en castellà ni us el mireu, és un article mal traduït i tot) en diu això, resumint:

Proselytizing is the act of attempting to convert people to another opinion and, particularly, another religion. The word proselytize is derived ultimately from the Greek language prefix ‘πρός’ (toward) and the verb ‘έρχομαι’ (I come). Historically in the Koine Greek Septuagint and New Testament, the word proselyte denoted a gentile who was considering conversion to Judaism. Though the word proselytism originally referred to Early Christianity (and earlier Godfearers), it is also used to refer to other religions’ attempts to convert people to their beliefs or even any attempt to convert people to another point of view, religious or not. Today, the connotations of proselytizing are often negative and the word is commonly used to describe attempts to force people to convert.

Podeu llegir més coses aquí i aquí.

La qüestió és que no és fàcil separar apostolat i proselitisme: Crist mateix va dir que ensenyar això implicava convertir-se, batejar-se, viure d’una manera concreta, tal com he explicat abans. És un procés habitual que si una persona rep el do de la fe es decideixi a batejar-se. O que si una persona arriba a la conclusió que la plenitud  de la fe està en l’Església catòlica decideixi convertir-se des de la seva religió actual. Penso que la clau aquí és que la decisió és una conseqüència lògica del que un ha conegut tant per la raó com per la fe. I un s’hi pot negar: en conec alguns, que s’han negat directament a fer el que pensaven que Déu els demanava perquè costava massa. I li han dit que no a la cara.

Logo Vodafone

Les telefòniques fan proselitisme agressiu

L’article de wikipèdia parla del proselitisme legítim i l’ilegítim. Cita un autor de la Universitat de Tel Aviv que diu que és una qüestió de drets en conflicte: el dret d’una persona a expressar els seus punts de vista i el dret d’una persona a no haver de  sentir el que no li interessa. Em va recordar les trucades domiciliàries de les companyies telefòniques.

A Facebook, almenys pots eliminar directament les invitacions de tota mena, o dir que sí o que no. O donar-te de baixa d’un grup. Pots fer-te fan i desfer-te’n.

El que és clar és que cal llibertat, sempre, per prendre decisions. El proselitisme on l’excés de zel o la mala fe o el suborn o el que sigui forcen la llibertat de l’altre és ilegítim. Aquí hi ha un bon article per aclarir bé aquests conceptes. En cito un paràgraf:

El uso de la palabra proselitismo en un sentido exclusivamente negativo no es algo generalizado ni tampoco, en la mayor parte de los casos, el simple efecto de una evolución del lenguaje. Con frecuencia, la utilización actual de este término como si sólo tuviese un significado negativo no se debe a que por tal palabra se entienda de hecho -contra su significado original- una actitud inmoral (violenta, engañosa, etc.), sino que también se considera negativo el verdadero sentido positivo del proselitismo. Es decir, el problema de fondo es que con la tendencia, que pretende imponerse en algunos ambientes, de usar la palabra proselitismo como algo negativo, se pretende afirmar una actitud relativista y subjetivista, sobre todo en el plano religioso, para la que no tendría sentido que una persona pretendiese tener la verdad y procurase convencer a otras para que la acojan y se incorporen a la Iglesia.

Logo Nike

Potser Nike també fa proselitisme agressiu...

Què passa amb l’apostolat i el proselitisme a l’Opus Dei? En realitat, són el mateix i alhora no ho són. L’Obra dóna formació perquè la gent pugui conèixer a fons la fe cristiana, compartir-la, celebrar-la, viure-la… Això fa que, en alguns casos, els qui reben la formació decideixin fer-se cristians o catòlics, o recomencin la seva vida cristiana. I, per a algunes persones, aquest procés va comportant un desig d’escampar al seu voltant el mateix que va rebent; una constatació que moltes coses del passat van tenint el seu sentit i el futur presenta un panorama molt més ric del que fins ara un sospitava, perquè sembla que Déu juga amb nosaltres; una identificació amb l’estil de viure la fe de la gent de l’Obra; na relació cada vegada més personal amb Crist que porta a preguntar-li sovint “què vols de mi”… I arriba un moment que un demana a Déu si és que els seus plans passen per la vocació a l’Opus Dei. I la gent de l’Opus Dei proposa a qui va fent aquesta evolució si no ha pensat mai que podria ser el que Déu vol d’ell o ella. I així, després d’un temps de discerniment, quan coincideix que tothom ho veu clar (no només Déu, sinó un mateix i l’Opus Dei), un demana l’admissió a l’Obra. Però no sabria dir on acaba l’apostolat i on comença el proselitisme…

 

Més sobre el pla de vida 24/06/2010

Aquest post és una resposta al comentari d’en Joan sobre el post d’Apple (Joan, perdona el retard).

Efectivament, l’expressió “normes del pla de vida” es fa estranya (no sé si era habitual en la manera de parlar dels cristians pietosos de fa vuitanta anys o més, la veritat, però ara segur que no ho és). Per això és el primer que vaig voler aclarir al glossari.

Parlant generalment, n’hi ha ben bé prou de fer servir les expressions que diu en Joan: “pràctiques de vida cristiana”, “pregàries freqüents” o alguna altra expressió més comuna. Especialment pel que fa als cristians que reben formació de la Prelatura sense ser-ne membres.

Quina diferència hi hauria respecte al “pla de vida” d’un fidel de la Prelatura? Alguns matisos que se m’acudeixen (i si em llegeix algú de l’Obra, que hi digui la seva):

Madonna del Rosari de Guido Reni (1598)

Fa segles que els cristians resen el rosari

1. Una qüestió és que el que constitueix el pla de vida d’un fidel de l’Obra no és només una colla d’oracions, sinó també unes accions i actituds: per exemple, el treball, l’ordre o l’alegria. Són igual de “normes” (en el sentit que explico al glossari) que la lectura de l’Evangeli o la Missa.

2. Un altre aspecte és que hi ha pregàries cristianes molt esteses que pot resar una persona de l’Obra, com qualsevol cristià, però que no formen part estrictament parlant del pla de vida d’una persona de l’Obra; i n’hi ha unes quantes que sí . Amb l’expressió “normes del pla de vida” una persona de l’Obra es refereix a un pack tancat: oferiment d’obres, oració mental, santa Missa, confessió sacramental, recés espiritual, accions de gràcies… Setmanalment, en un dels mitjans de formació que tenim, es rellegeixen les normes del pla de vida, per tenir-lo sempre viu, arreu del món on hi ha fidels de la Prelatura.

Tots -numeraris, agregats o supernumeraris homes i dones- tenim el mateix pla de vida (organitzat cadascú a la seva, això sí). Ara bé, això no vol dir que només resem això. Els preveres, evidentment, resen el breviari. La resta podem resar el que ens agradi -prioritzant el pla de vida, és clar-: per exemple, si algú té la devoció de fer el viacrucis els divendres de Quaresma, és ben lliure de fer-ho, tot i que no sigui al pla de vida.

3. A més de les normes, els fidels de l’Obra també viuen una sèrie de costums, és a dir, de “coses” (no sé com dir-ne, perquè n’hi ha de tota mena) que s’han anat fent tradició des dels inicis de l’Obra i que sant Josepmaria va deixar establert que es visquessin sempre. Entre els costums n’hi ha que també són pregàries, i passa com el que he dit al punt anterior. Per exemple: dels himnes i salms més coneguts, només alguns els resem perquè formen part del pla de vida (el salm II els dimarts, l’Adoro te devote els dijous,  el Trium puerorum després de Missa, i alguns altres). Però puc preparar-me per a la confessió resant el salm 51 (50) o meditar el salm 23 (22) o el Magníficat a la pregària personal, si m’agraden i m’ajuden.

Altres costums són, per exemple, tenir una imatge de la Mare de Déu a l’habitació i saludar-la, o fer un romiatge a algun santuari de la Mare de Déu el mes de maig. Però hi ha costums que no fan referència a la vida de pregària.

Llegint la Paraula de Déu

Llegint la Paraula de Déu

Amb tot això potser s’entén millor que l’aplicació per l’iPhone sobre sant Josepmaria inclogui una check-list amb el pla de vida: és un recordatori de normes i costums que volem viure cada dia. Però alhora, en Joan té raó, de manera habitual és molt més entenedor parlar de pràctiques o pregàries cristianes, perquè això és el que són per a tothom.

De tot el que acabo de dir un pot tenir la mateixa impressió que quan llegeix la informació nutricional d’un aliment: entre menjar faves a la catalana i menjar un tant per cent de la dosi diària recomanada -amb tants grams i kilocalories- d’hidrats, tants dels quals són sucres, i de greixos saturats i poliinsaturats, i… Uf! Tan fàcil com és menjar-se les faves!

Doncs amb el pla de vida passa igual: tal com ho he enumerat, sembla una acumulació de xorradetes (amb perdó), amb vitamina A, C i D afegides artificialment. Més aviat és com t’organitzes per assegurar que tens estones de prou intensitat en el tracte amb Déu, de  manera que després et sigui més fàcil mantenir la relació amb Ell al llarg de les hores.

I recordo, per si un cas, que fem tot això compatible amb treballar vuit hores (si la crisi no ens ha deixat sense feina), quedar amb els amics, jugar amb els fills, explicar el catecisme a mitja dotzena d’adults dos cops al mes, passar pel dentista i sortir a sopar amb la parella de tant en tant! Necessitem alimentar-nos força espiritualment…

 

A punt per l’iPad? Tens un iPhone? 23/05/2010

Jo, no. Però si tens l’iPhone, o et penses comprar l’iPad els propers dies, hi ha una aplicació que et pot ser útil (malauradament, només disponible en castellà, anglès, francès, portuguès, alemany i italià). És una aplicació que es diu St. Josemaria, feta em sembla recordar que als Estats Units, per EBSolutions. És una aplicació pensada per facilitar fer el pla de vida a qualsevol lloc i moment (sobre el pla de vida, vegeu el glossari o aquesta entrada).

Segons els seus autors, el contingut és el següent:

– l’estampa amb l’oració a sant Josepmaria en diverses llengües

– els escrits de sant Josepmaria

Imatge de l'aplicació

Imatge de l'aplicació

– el Nou Testament

– el Via Crucis

Nou Testament i Via Crucis

Nou Testament i Via Crucis

– llistat de normes del pla de vida, amb les que són específiques d’alguns dies de la setmana que s’activen només aquells dies (per exemple, com molta altra gent des de fa vuit o nou segles, resem la Salve a la Mare de Déu els dissabtes, o l’Adoro te devote, himne a l’Eucaristia, els dijous), i un guió per a l’examen de consciència al vespre

Exemple del pla de vida i oracions concretes

Exemple del pla de vida i oracions concretes

– pregàries diverses, editables (un devocionari personalitzat, vaja)

Per editar

Per editar

– cronòmetre per al temps d’oració (a vegades passa, que no te’n recordes de quan havies començat)

– cartes mensuals del Prelat

– pregàries a altres fidels de la Prelatura amb procés de canonització iniciat

Estampes i cartes

Estampes i cartes

L’enllaç directe a iTunes és http://itunes.apple.com/us/app/st-josemaria/id332325822?mt=8. Si algú s’anima a facilitar traduccions al català a l’empresa…

 

Joffé s’explica bé 19/05/2010

(Entrada llarga, per compensar que fa dies que no penjo res).

Fa temps que es va parlant, ara sí, ara no, de la propera pel·lícula de Roland Joffé, There be dragons. És i no és una pel·lícula sobre sant Josepmaria. Així ho descriu la web de la pel·lícula, que té guió també de Joffé:

While researching the life of Josemaria Escriva, the controversial founder of Opus Dei, the young journalist Robert uncovers hidden stories of his estranged father Manolo, and is taken on a journey through the dark, terrible secrets of his family’s past…

Going back in time, we see that Manolo and Escriva are childhood friends, and both face the hardships and injustices that are tearing Spain apart. But as young men, their paths diverge, and while Escriva pursues a life of faith, Manolo is swept into the brutal and tumultuous Spanish Civil War.

Once a soldier, Manolo becomes obsessed with a beautiful Hungarian revolutionary, Ildiko, who has joined the militia in pursuit of passion and purpose. But when Ildiko rejects him and gives herself instead to the courageous militia leader Oriol, Manolo’s jealousy leads him down a path of betrayal.

As personal and national battles rage, the characters’ lives collide and their deepest struggles are illuminated. Only then can they face the ultimate choices that will result in tragedy or triumph, and a chance for final redemption.

Joffé en ple rodatge (bevent mate?)

Joffé en ple rodatge (bevent mate?)

Pot ser qualsevol cosa, des d’un drama de cartó-pedra patètic fins a una pel·lícula com La misión o Los gritos del silencio.  Podeu anar a la web oficial per tenir-ne més informació: http://www.therebedragonsfilm.com. En principi, pel que se sap del rodatge, part de la història passa a Catalunya: en concret, a Pallerols, a la Baronia de Rialb (Noguera).

En parlo perquè m’ha sorprès, en les diferents entrevistes que he anat llegint (no tinc cap informació privilegiada: amb Google n’hi ha prou, o si voleu podeu anar a aquesta secció de la web de la pel·li), com capta Joffé l’essència del missatge de sant Josepmaria i el ressò que pot tenir en el nostre món actual. Ho fa des d’una perspectiva agnòstica i, per dir-ho d’alguna manera, de mala vida, però se’l veu sincer.

Teniu la transcripció d’una roda de premsa de fa uns mesos a scriptor.org, un bon recurs per temes culturals. En copio alguns fragments:

(…) After some time and lots of discussion, one of the producers brought me a DVD of Josemaria’s talks. I’d really decided I didn’t think I wanted to do the project, but I put the DVD into a player and, while I was writing my letter of “Thank you, but no,” I watched a bit of Josemaria speaking, and there was a moment that I thought was extraordinarily impressive where he’s addressing a very large crowd, maybe three thousand people, in Chile or Argentina, I’m not really sure where. And a girl, a rather beautiful girl, puts her hand up at the back and has a question. And he asks what the question is, and she says that she’d like to convert. And Josemaria, with a sort of rather gentle smile says, “Of course,” you know… “What’s the problem?” And, she says, “Well, there is a problem, because my parents are Jewish.” And without batting an eyelid, Josemaria just said, “Oh, my dear, oh, no. Loving your parents, honoring your parents is absolutely close to God, and if this causes your parents any worries, it’s not God’s intention at all. If God’s in your heart, that’s absolutely sufficient, but no no no, don’t do anything that’s going to upset your parents.” And this was such a human warm reply that I actually changed the letter I was writing into a piece of screenplay, and I wrote a scene where something similar happens and, of course, by the time I’d done that, I was hooked. And then I wrote to the producer and said, “Look, I was to writing to you to leave me alone, and… if you’ll trust me, I’ll do my utmost to write something interesting. Because I think there’s something very special going on here, and I’d like to have a go at it.”

Sant Josepmaria a la peli

Sant Josepmaria a la peli

Sobre el punt de vista cristià de la vida i la comunitat:

The extraordinary thing about Christianity is that, in actual fact, it’s not a judgmental religion. It’s a religion that says, you are frail because you are human, but you are a human created by the divine. Therefore your frailty is part of your journey. And I think that, one of the things that I would be fascinated to discuss in the movie is the whole question of judging others. How do you judge another human being? Can you judge another human being? What’s the point of judging another human being? The question is, what life journey is each human being on? And what life journey are we on when we find forgiveness for the way human beings behave? And I think that, for any community, that’s an extremely important thing to discuss. Because what binds community together is the way in which a community understands that nobody is perfect and that imperfection is part of what we’ve been given as human beings. And our striving for perfection can be a beautiful thing, but it has to be done in a very humane and loving way. And one should never abandon love and, I think, that idea of discussing with your community their idea of judgment and love and what they actually mean. And think about that in family terms. Think about that in terms of your children; think of that in terms of your spouse. Thinking of that in terms of your community is extraordinarily important. Combined with the idea that nobody in Christianity is outside. You are not excluded in Christianity. You are constantly offered the chance to arrive at the point in which you understand and accept redemption. And that’s extremely important. So I think that you would discuss with your community the idea that there is no end to this journey. It’s a continuing journey; it’s a journey in which each person is finding their own route. But it is a journey in which even your failures are part of the journey, and if they can be seen in that way, they’re constructive and creative. I think that’s extraordinarily interesting. And I think very very healing for a community to discuss.

El dolent de la pel·lícula, evidentment

El dolent de la pel·lícula, evidentment

Tal com parla Joffé es veu ben clara la idea de com l’esperit de l’Opus Dei pot servir a la gent que no és de l’Opus Dei per tirar endavant en la vida.

And let’s face it, a “saint” simply means a hero of the Church. In what way was he a hero? I think it was in this way. That very early on, he decided that loving God was a key to living a rich and full life. Very early on, he discovered, he felt, that that was something that needed to be shared. But it needed to be shared with humor, and it needed to be shared with something that’s extremely important to him, which was the idea that it needs to be shared in freedom. See, Josemaria’s feeling was never that you set up an organization and everybody has to think the same. His idea was that you set up a relationship between human beings which is based on the love of God, but that you say to each person, “God himself gave you something which is extraordinarily important which is the idea of choice. So constantly in your life you’ll be faced by choices. There is no life that can exist without choices. And the choices you make are going to be complicated and may not be… – they may not be exactly what you’d expect. But you have to go through those choices with your own acts of conscience.” So Josemaria would never say, “You must do this.” He would say, “How does it fit in with your spiritual development? This is what I’m here to discuss with you. This is what we’re here to discuss with you. But what you actually do is how you come to terms with your own conscience and your own sense of who you are.” And in that sense, I think, what he was saying to everybody was, “Look, we’re all in the same boat. We are all offered choices.” Every minute of the day, we’re offered a choice. Should I do A, or B, or C, or D? Some choices bigger than others. Some choices more shocking than others. Some choices are shattering in their potential power. But, each one a choice. And each one teaching us something about ourselves and, most importantly, about other human beings.

Joffé també parla de l’amor i dels amors. I conclou:

A spider’s web leads you to the same center. And all these different strands of love that look so different will in the end come together and back to one fundamental question which I think is, “Do I love this more than myself?” And that’s a wonderful question. But loving something more than yourself – if that’s not attached to some divine other – it may raise its own set of problems. And it’s not for me to say what those problems are.

Com es planteja la fe un agnòstic com ell? Doncs des del punta de vista d’allò que fa la vida plena i bella:

I think very few movies dare address the question of the divine. In fact, people think I’m mad, and there’s certainly one English newspaper that’s said “Joffe’s gone mad,” thinking he’s going to do a movie about God. And I think that’s highly amusing. Why we would be considered mad because we think that there’s a God, but sane if we think there isn’t, I can’t understand. They’re both mad, and they’re both sane. The fact is, we have no idea, until we really think about it. But if you think about it… it seems to me that there’s a beauty in the idea that there’s a Creator and the idea of God that’s lacking in the idea of… – the kind of existential idea of the world which suggests that there’s nothing but us human beings. So it seems to me, if one can take the choice, why not take the choice that offers the most beauty and the most richness in human experience; which religion in many ways has shown us that it can do. But, of course, religion is mitigated through human beings. It’s not always going to be right. And all human beings are capable of severe wrong. But you know what? When you judge the whole of human experience, that’s what it has in common. But religion offers something else still. I mean, particular religion. It offers us the idea that there is something other than us, and we are not only the measure of ourselves. And that that measure of us is more glorious and more extraordinary than we can imagine. I think that’s not a bad illusion, if it is an illusion to have. And if it’s the truth, that’s pretty wonderful.

La parella guerrillera

La parella guerrillera

I la millor (té el seu humor, en Roland): quan li pregunten “are you a puppet in the hands of other forces?”, respon:

Am I a robot manipulated by all those occult behaviorists in Opus Dei who can produce anything that they want? Actually, it’s an extremely good question, and I suppose you’ll have to divide it into two parts. The first part one would say is: “Why are people so worried about Opus Dei?” Can’t fully explain that. I’d have to say they’re worried about almost everything. Two hundred years ago, it was the Jesuits. One hundred years ago, it was the protocols of Zion, and it was the Jews. For some people, it will be groups of Muslims. Look, it is part of human nature to decide that all the ills of the world are somehow the responsibility of some group. Actually, what I think that is… – it’s our way of dealing with our own malevolence. In other words, actually, we all know that we have good and bad sides of us, but we don’t really like to admit our bad sides. At least, I certainly don’t. So I think it’s awfully easy to somehow suggest that our bad side is really some group that’s got together that’s doing something horrible, and that’s really what’s making the world so horrible. It’s rather primitive, but that’s the way it works.

(…) When you understand the structure of Opus Dei and you understand Josemaria, you understand, A) there is no political side to Opus Dei. Opus Dei is not political. It has no political organization. There is no Opus Dei view of anything, because each Opus Dei member is considered to be an individual in their own right. And individuality was incredibly important for Josemaria, who believed that each individual took his own spiritual path to God, and sometimes Josemaria might say and, indeed wrote this, I sometimes see people making catastrophic decisions, but it’s not for me to tell them that those decisions are catastrophic. They have to learn what those decisions might be in their own relationship with God. Obviously, an organization like that is hardly going to be an organization that’s somehow manipulating the world. Sometimes people think that Opus Dei is very wealthy. Well, I suppose in some senses it’s got some wealth, but you can compare it to other Catholic or Christian organizations, and it’s not particularly wealthy at all. Some people see it as influential. Well, how could it be influential? I suppose it could be influential in the Church, but then… I thought maybe it was, so I went and I checked out how many cardinals were in Opus Dei, and I think there may be one. Maybe there might be none, by now. How many bishops out of the three hundred or so bishops that there are? I think two or three. There’s no way in which Opus Dei could be said to be influential in the Church beyond any other organization, although all organizations obviously vie for some degree of power in the Church. Of course, that’s normal. So, I just think that it’s a mistake. I just think it’s a mistaken thing that people kind of feel happy about. And certainly insofar as I was concerned, when I wrote it, I said to the producers, one of whom was an Opus Dei member, “Will I be free to write what I want?” And he said “Any reason we’re coming to you is to offer you to write what you want.” And I said “Even if it’s critical?” And he said “Even if it’s critical.” And I said “Even if it has a scene where somebody says that God is bad?” And he said, “Well, if that’s a good scene, then you should say what you want.” And, indeed, there is a scene in the movie that asks that question, and nobody suggested that it shouldn’t be there. So if I am a robot, they’ve certainly worked very well.

Suposo que el nombre de cardenals i bisbes fa referència només a Estats Units :).

Hi ha més declaracions, però ja no m’allargo…

La foto oficial

 

Real life 25/04/2010

Sento no haver escrit de fa dies. Com diuen els anglosaxons, real life intruded. En un doble sentit: primer, no he tingut temps ni per escriure ni per moltes altres coses; i segon, la vida ha estat molt rica aquests dies a l’hora de proporcionar temes per al blog. Però tenir moltes idees pot ser contraproduent, perquè cal rumiar-les -com fan les vaques- i com que quan rumio sempre em surten més idees cada vegada em queda menys temps per escriure sobre més coses. Un desastre.

La infalibilitat papal

Una de les coses que no entenen els periodistes... (de The Onion via American Papist)

De manera que, per no deixar aquesta setmana penjada, us passo una col·lecció d’enllaços sobre un dels temes que voldria haver tocat, el dels abusos sexuals dins de l’Església i el paper de Ratzinger/Benet XVI. Ja us imagineu que escriure d’això no són cinc  minuts, de manera que us remeto al que han escrit d’altres. N’hi ha que m’agraden més que d’altres, però en tots podeu trobar-hi articles d’interès (en alguns casos poso pàgines on es troben traduccions al castellà, encara que siguin blogs que toquen altes temes).

http://bxvi.wordpress.com (recull d’article si enllaços en diverses llengües, sobre i de Benet XVI).

http://benetxvi.wordpress.com (la pàgina que sempre havia desitjat :), sobre Benet XVI i en català. La llàstima és que sembla que va ser cosa d’un dia, el 4 d’abril…).

http://www.popebenedictxvifanclub.com/index.html (té un apartat sobre la crisi, però sobretot té molt contingut; és dels mateixos valents que van crear el Ratzinger Fan Club, gent que llegeix Ratzinger!).

http://www.conelpapa.com (conté molts articles; va canviant amb els dies, potser més endavant caldrà cercar per algun apartat, però ara és tot a la home).

http://www.mercatornet.com/justb16 (el més actualitzat; permet subscripcions).

http://www.laiglesiaenlaprensa.com

http://www.aceprensa.com/articulos/seccion/8/ (traducció d’articles; és l’apartat de religió, es pot fer clic als subapartats corresponents)

http://www.ilfoglio.it/palazzoapostolico (Paolo Rodari)

http://magister.blogautore.espresso.repubblica.it/ http://chiesa.espresso.repubblica.it/

(Sandro Magister; el segon enllaç té traducció al castellà dels articles)

http://blog.ilgiornale.it/tornielli (Andrea Tornielli)

http://www.lastampa.it/_web/CMSTP/tmplrubriche/giornalisti/hrubrica.asp?ID_blog=196 (Marco Tosatti)

http://ncronline.org/blogs/all-things-catholic (John L. Allen Jr.)

Bon profit! Si en sabeu algun d’interès, feu-me’l arribar.

 

Un testimoni fúnebre, que Jesús ha ressuscitat 04/04/2010

Aquest dia de Pasqua volia penjar alguna cosa, però que no m’ocupés massa estona. I he recordat un dels testimonis de la pàgina web www.opusdei.cat, de fa un temps, que m’ha semblat adient. Es tracta d’un supernumerari, en Joan Santigosa, que treballa a la funerària de Badalona. Què voleu de més adequat, el dia que celebrem que Crist ha ressuscitat i que la mort no té l’última paraula?

La veritat és que al principi xoca una mica el que diu en Joan de bon començament:

Amb un somriure comenta: m’encanta el que faig, m’ho passo molt bé treballant, i a més a més, puc ajudar tant la gent!

Però llegiu el testimoni sencer i ho entendreu millor. La foto és del tanatori de Badalona. Ah, i bona Pasqua a tothom!

Tanatori de Badalona

Tanatori de Badalona