Seguim amb els termes del glossari.
Hi ha dues paraules que solen ser de les que creen desconfiança per part de les persones que no són de l’Obra ni properes: apostolat i proselitisme. Són paraules, a més, amb connotacions diverses segons els oients: hi ha per qui apostolat no sona a res (què dius que vol dir, apòstol?), o proselitisme sona a l’Església de la Cienciologia i el Tom Cruise fent saltets.
La Bíblia explicada als que encara no l'han llegida
Als primers els recomano La Biblia explicada a los que aún no la han leído, de Phillippe Sellier. És un bon punt de partida per entendre els continguts de la Bíblia i les seves influències a Occident.
Als segons, que entenguin que proselitisme és el típic vocable enfosquit per una derivació de sentit: segons els diccionaris de l’IEC i l’Enciclopèdia, el proselitisme és el “zel de fer prosèlits”, és a dir, “nous adeptes d’una religió” o, per extensió, “d’una escola filosòfica, d’un partit polític, etc.”.
Qui fa proselitisme, aquí? Doncs els del carril bici, els moteros de la Harley-Davidson, els partidaris del reciclatge, els fans del cacaolat…
L’apostolat és “la qualitat d’apòstol”, “l’acció d’evangelitzar o intruir en la fe” , la “divulgació, propaganda d’una doctrina, d’una ideologia, d’un moviment artístic”, segons els diccionaris. I qui fa apostolat? Doncs el Leopoldo Abadia parlant d’economia a Sant Quirze Safaja, la Marató de TV3 per fer-nos més conscients d’algunes malalties, els cardiòlegs recomanant uns hàbits saludables, els otakus, o Simon Rattle parlant de com volen atraure a la música des de la Simfònica de Berlín, tal com explica en una entrevista a El País:
Todo forma parte de la estrategia que Rattle marcó desde el principio. “Hay que evangelizar. No queda otro remedio. Hay que salir a buscar público y ver quién pica. No podemos encerrarnos en fórmulas estrechas”, comenta. En la era de los espectáculos y los efectos especiales, ellos sólo cuentan con una baza: la música. “Es necesario atraer y convencer con la pureza que contiene”.
La fama no sempre fa feliç (foto de Buda Fabio Mori)
Vols saber quin apostolat i proselitisme feu tu i els teus amics? Mira’t les pàgines de les quals ets fan i els grups dels quals fas part a Facebook. Els events als quals et conviden. Trio d’entre els meus coneguts: 100.000 signatures contra la zona blava i la zona verda, No a la desaparició de Silenci? i Loops (programes de TV3), admiradors del pa amb tomàquet, 2.500.000 persones que parlin en català, Addicted to LOST, No a la jubilación a los 67, els que fan cagar el tió…
Per no parlar del top ten, liderat a data d’avui per Michael Jackson i, quatre milions de persones per sota, Barack Obama. Què vols que et digui, entre ser seguidor de Michael Jackson o seguidor de Jesucrist, trobo que seguir Jesús és menys friki…
Aquest blog vol donar una resposta -absolutament personal i no oficial- a les preguntes que la gent es fa -i ens fa- sobre l'Opus Dei, tant en general com respecte a Catalunya.
De l'Opus Dei a Catalunya 
Gràcies per aquest enfoc tan fresc i desenfadat sobre el tarannà de la gent de l’Obra. Ah! i gràcies per posar això del pà amb tomàquet al facebook, encara no m’hi havia topat; ja me n’he fet fan, només faltaria!
Què voleu dir amb d’aquests grups del facebook? M’esteu dient que fan porselitisme els membres de l’Obra?
Bé, no sé si hi ha gent de l’Obra o no en aquests grups de Facebook :)
El que volia dir és que l’actitud de dir “ep, mira això que m’he trobat, és xulo, potser t’agrada”, o bé “ep, així no anem bé, si canviem en aquestes coses el món millora, no t’hi apuntes?” és universal: la tenim tothom davant de moltes coses. A vegades hi ha una reacció molesta quan es fa des de l’àmbit religiós, però si som honrats hem de reconèixer que tots ho fem en molts àmbits, convençuts que realment és una cosa que convé els nostres amics, o per la qual val la pena mobilitzar els nostres amics encara que els faci mandra.
No sé si responc exactament el teu comentari, amb això. I perdó pel retard!