De l'Opus Dei a Catalunya

Un blog gens oficial sobre l'Opus Dei a Catalunya

Dones arreu del món 27/02/2010

La setmana passada hi havia els testimonis de dues dones de l’Opus Dei a opusdei.cat. Hi ha una diferència de seixanta anys entre el que expliquen, però tenen alguns trets en comú.

La Roser de jove

La Roser, de jove

El primer és el testimoni de  la Roser Torrents, que va marxar de Catalunya a Colòmbia l’any 1955, als inicis de la presència de l’Obra en aquell país. Explica els seus anys a l’Opus Dei, des de 1951.

L’altra notícia l’explica la Mercè, una infermera jove que acaba de marxar a Corea amb el primer grup de dones de l’Obra que s’hi instal·la. Fa cinc cèntims de com estan essent els primers mesos de viure allà.

La Roser explicava que, als anys 50, moltes de les primeres vocacions catalanes van marxar a l’estranger (i encara hi són). I no deixa de marxar gent cap a l’estranger, sigui el continent que sigui.

A Corea

A Corea

Sant Josepmaria se’n devia refiar força, dels catalans, en aquest sentit. No sé si és que ens sabem adaptar bé als diferents climes, idiomes i cultures, si és que treballem sense fer massa xivarri allà on som, si som fidels per naturalesa, o quin és el secret que hi hagi catalans a tants països. Alguns se’ns donen especialment bé: Àustria, per exemple, és ple de catalanes.

La qüestió és que, al cap de vuitanta anys de quan sant Josepmaria va veure que l’Opus Dei era per a les dones, també, les d’aquí continuen sent prou madures i despreses com per anar a obrir camí a l’altra punta d’Àsia.

Per cert, que a Corea s’hi pot trobar l’equivalent a les castanyes i els panellets.

Un exemple

Un exemple

 

Els clubs de l’Opus Dei 20/02/2010

Activitat del club Montroig

Activitat del club Montroig

Pel glossari:

club: els clubs són centres especialitzats en l’educació extraescolar de nens i nenes, fins al batxillerat. A més de les activitats per a la canalla (que moltes altres entitats també realitzen), tenen algunes característiques que els diferencien:

1) la formació en virtuts humanes i cristianes és transversal a totes les activitats;

2) l’estudi és el nucli dur de les activitas del club, no el piano ni el ballet ni -encara que costi de creure- el futbol;

3) la relació amb els pares és fonamental, així com el seguiment personalitzat de cada nen o nena;

4) s’organitzen activitats formatives (fonamentalment pel que fa al paper educador dels pares)  o lúdiques per a pares o mares, matrimonis i tota la família;

5) hi ha una identitat cristiana, que es manifesta no només el que diem a 1) sinó també en mitjans específics de formació cristiana i atenció pastoral;

6) la responsabilitat recau en els pares (comitè gestor o junta directiva).

Dit això, volia afegir que la paraula club la trobo espantosa. No sé per què se’n diuen així, els clubs; potser van néixer en un entorn de poc associacionisme relacionat amb la gent jove i la referència més propera eren els clubs esportius. O potser els primers clubs es plantejaven activitats extraescolars esportives i d’aquí va venir tot. O potser era per evitar termes que la gent podia associar amb entitats confessionals o entitats poítiques.  La qüestió és que aquí a Catalunya el terme es fa servir com arreu del món, però no m’agrada gens. Tampoc, és cert, no es podria substituir per esplai, cau o similars, perquè no és exactament el mateix. De fet, els noms jurídics de les associacions que gestionen els clubs no solen fer servir aquesta paraula. Però què voleu, quan sents una persona de 80 anys que diu que va al club per fer el seu recés…

Llisto els clubs dels quals he trobat web. Per a nens:

Club Pàdua (Barcelona): ep, si algú ho llegeix: podríeu fer una versió catalana de la web?

Club Daumar (Barcelona)

Club Obenc (Badalona)

Club Condal (L’Hospitalet)

Club Balandrau (L’Hospitalet): nom maco.

Club Cimal (Terrassa): visca! No fan servir la paraula club!

Club Racó (Sabadell)

Club d’Aran (Rubí)

Club Montagut (Vic)

Club Tempir (Girona)

Club Tramuntana (Salt)

Club Raier (Lleida)

Club Montroig (Tarragona)

Per a nenes:

Club Carena (Barcelona)

Club Llar (Barcelona)

Club Torxa (Barcelona): mig difunt (el web, no el club) Revifada!

Club Septimània (Barcelona)

Club Cantarell (Sant Cugat)

Club Rumbau (L’Hospitalet): d’això… Versió en català?

Club L’Escó (Vic)

Club Caliu (Sabadell)

Club Undaris (Girona)

Club Rocabruna (Girona)

 

Monterols, el veterà 16/02/2010

Foto de la façana

Façana de Monterols

El Col·legi Major Monterols és la labor de l’Opus Dei més veterana a Catalunya, si no m’erro. Durant molt de temps, a més, la residència de la zona de serveis de Monterols va ser l’únic centre de dones de Barcelona.

El director de Monterols és en Jordi Pujol. No l’Honorable, encara que segurament ben honorable. Les dades de contacte són C/Corint, 3 08006 BARCELONA. Tel. 932014777. info@monterols.es.

Monterols té més de 60 anys. A la seva web n’expliquen la història:

El Col·legi Major Universitari Monterols va ser inaugurat el 20 de febrer de 1949 com a Residència Universitària, i fou reconegut com a Col·legi Major Universitari adscrit a la Universitat de Barcelona el 1951. A partir de l’any 1954, es creà un Patronat que havia de canalitzar el “desig de cooperació manifestat per moltes persones i entitats de Catalunya”, tal com es llegeix textualment en un document de l’època.

400 coups

Era l'època de la nouvelle vague...

Tot i que no el citen a la web -no sé per què-, un dels motius de prestigi de Monterols va ser el seu cine-club durant l’època franquista (“el millor cine-club vanguardista de l’època”, diu Arturo San Agustín), que alhora va ser el niu on va néixer el Jubilee Jazz Club, que va passar de seguida a l’Institut d’Estudis Catalans, tal com expliquen ells mateixos:

En 1957 José Luis Guarner y Javier Coma, adscritos al Cine-Club Monterols,  gestionaron del Colegio Mayor que lo albergaba la instauración de un club de  jazz en los mismos locales. Se llamó Jubilee Jazz Club y fue fundado en noviembre por los citados y otros aficionados entre los que figuraron Enric Vázquez, Joan Giralt, Andreu Baget, Santiago París, Javier Jufresa, Olegario Armengol, Guillermo Luis Díaz-Plaja, Esteban Agulló, José Luis Blanco, José Ma Virgili, Eduardo Torres, Miguel Martín, Miguel Pedraza. Se pronunciaron allí unas quince conferencias, incluida la de Tete Montoliu sobre el piano en el jazz moderno.

Clarament no és incompatible ser de l’Opus Dei i estimar la cultura i la modernitat. Potser hem de recuperar una mica aquest tarannà, però…

 

Polònia (no, no el programa de TV3) 14/02/2010

Filed under: 8 Bibliografia,Apostolat,Política — Qui fa d'administrador @ 14:29
Tags: , , , , , , ,

LogoPolònia és un dels països on l’Obra ha crecut més depressa. Fa uns anys, en Ricard Estarriol, veterà corresponsal de La Vanguardia als pïsos de l’Est, va escriure un article a la Gazeta Wyborcza, arran d’un article de Newsweek sobre la presència al govern del país de gent de l’Opus Dei.

Ricard Estarriol

Ricard Estarriol

És un text interessant, que podeu llegir en una traducció castellana que fa paüra aquí. El que trobo novedós és l’explicació conjunta de l’essència de l’Opus Dei -el seu esperit- i la realitat socio-històrica de com s’ha anat concretant a Polònia. Alhora, Estarriol fa una repassada sense pèls a la llengua d’algunes actituds poloneses que contribueixen a crear una imatge concreta de l’Opus Dei: clericalisme, ganes de fer carrera, desviació del sentit de l’amistat…

Com a la Polònia televisiva, hi ha paral·lelismes entre el que passa allà i el que passa aqui.

Un análisis del “caso polaco” que me ocupa me ha convencido de que antes de exponer el resultado es necesario destacar por lo menos tres características fundamentales del Opus Dei: el papel de los laicos en la Iglesia, el papel del trabajo personal ordinario como medio de santificación y de apostolado y la complementariedad de la estructura del Opus Dei con las estructuras de las iglesias locales. Sin tener en cuenta estos aspectos, es muy difícil responder a la pregunta que me he planteado al empezar este artículo.

Hi ha percepcions que es generalitzen i un no sap ni per quins procediments mentals de la gent.

Lo que podríamos llamar la primera generación del Opus Dei en Polonia es gente que tenía entre veinte y treinta años en la década de los noventa. Y los nuevos son todavía mucho más jóvenes, gente todavía no del todo madura que muchas veces interpreta como una actividad del Opus Dei algo que no tiene nada que ver con la Obra. He podido, por ejemplo, localizar uno de esos grupos que se llama Koliber (conservador-liberal) y que simpatiza con el partido UPR. Uno de los interlocutores me dijo, ante mi sorpresa, que Koliber era un movimiento juvenil del Opus Dei. Le pedí a Erhard Gasda que me lo explicara. El portavoz del Opus Dei en Polonia desmintió que Koliber tuviera algo que ver con el Opus Dei. Finalmente me enteré de que el joven organizador de aquel grupo había asistido a varios cursos de retiro del Opus Dei.

Polònia

Polònia a TV3

I explica que la mateixa labor apostòlica es pot viciar, en certa manera:

Otra cuestión que me ha llamado la atención son las complicaciones que han surgido en Polonia a causa de lo que Escrivá llamaba “apostolado de la amistad y confidencia”. Yo no supe que esta frase podía ser tan peligrosa hasta que analicé el “caso polaco”. Esta frase significa, en el sentido original del autor, que sólo a través de la amistad (entendida como una forma de amor al prójimo) es posible llevar eficazmente el mensaje de Cristo al corazón de otra persona. Pero en Polonia mucha gente tiende a mezclarlo todo: la amistad (instrumentalizándola), los negocios (desvirtuándolos) y la política (abusando de ella). Yo diría que en el perfil social del apostolado del Opus Dei hay hoy día demasiados periodistas, demasiados economistas y demasiados abogados. El resultado has sido que algunos bufetes donde trabaja algún fiel de la prelatura son identificados, por gente con mentalidad clerical, como bufetes del Opus Dei.

Més endavant, explica per què hi ha un determinat perfil que predomina en la labor de l’Opus Dei (en part totalment casual):

El Opus Dei se desarrolló al principio sobre todo en Varsovia. La gente que entró en contacto con la Obra en los años noventa eran estudiantes (especialmente estudiantes de derecho y de la escuela superior de economía) y jóvenes que descubrieron en el Opus Dei una posibilidad de unir lo profesional (la magnífica carrera que todo polaco medio espera obsesivamente hacer algún día) con la religiosidad que habían recibido en sus casas. Muchos eran muchachos y muchachas que habían venido a hacer sus estudios universitarios en Varsovia. Esta situación es un desafío para la Iglesia en Polonia, que debería dejar claro que la gente no debe aprovecharse de la Iglesia para sus fines personales. Es un problema que tienen todas las instituciones de laicos. El Opus Dei no tiene tampoco una vacuna infalible contra ciertos fenómenos de este tipo, contra el carrierismo más o menos consciente. Al reflexionar sobre esto recordé un strip en el que se veía a una muy gorda nodriza dando la teta a un niño escuchimizado, mientras un borracho asombrado preguntaba: “el niño, ¿sopla o chupa?”.

(…) La imagen del Opus Dei en Polonia es incompleta. El Opus Dei es para todos – me dicen mis amigos [del vicariat regional]— y no sólo para los que hacen o quieren hacer carrera en Varsovia, ni para los que hablan inglés, ni para los que obsesivamente piensan en su CV, ni para los que tienen palmtop. La madurez de la acción apostólica requiere que en todas las actividades honestas haya personas informadas por la enseñaza de Escrivá. Ks. Prälat Piotr Prieto, el vicario regional en Polonia me dice al respeto: “quince años de trabajo son muy poco. Aún nos queda mucho trabajo por delante en todos los sectores. Hemos de llegar con el espíritu del Opus Dei a los campesinos, a los pequeños comerciantes, a los jubilados, a los mineros, a los handicapados, a los enfermos, a los emigrantes, en una palabra a todos los que pueden y quieren encontrar a Cristo en su quehacer ordinario en medio del mundo”.

Estarriol critica també la mentalitat de partit únic que alguns catòlics veuen com l’únic camí per fer front a una societat secularitzada:

Tengo la impresión de que, leyendo o escuchando al Papa Benedicto XVI, cuando se refiere a las cuestiones de la moral cristiana más importantes para los laicos católicos (el matrimonio, la defensa de la vida y la manipulación genética), muchos católicos de Polonia sienten la necesidad de luchar contra el secularismo y de formar “un cuerpo de defensa”, de encontrar un partido que les articule en la sociedad. Por decirlo de forma sencilla, muchos piensan que el Papa les pide que estén con Radio Maria y que voten al PiS. Piensan que se les pide que opten por un radicalismo de la derecha, porque se tiende a pensar que hay que defender la moral con leyes y coacción. Desde la transición hasta el presente, en la política polaca han valido dos leyes: la alternancia política de la izquierda a la derecha (que en el caso polaco es un evidente símbolo de inestabilidad estructural) y el crecimiento del abstencionismo político (consecuencia de la ineficaz alternancia). El clásico auditorio de Radio Maria no sintoniza lógicamente con el Opus Dei y vota al PiS, un partido que no estaba preparado para asumir el poder. En esta situación ha habido muchos casos de católicos (dentro y fuera del Opus Dei) que han pensado que debían seguir las recomendaciones de la Santa Sede y de los obispos polacos y que para ello era necesario asumir unos papeles y unas responsabilidades políticas que, en condiciones normales, nunca hubieran asumido. Pienso que esto ha sido una de las causas del amateurismo que parecen mostrar algunos políticos.

 

Sobre el glossari 09/02/2010

Filed under: 4 Missatge de l'Opus Dei,5 Vida a l'Opus Dei — Qui fa d'administrador @ 18:15
Tags: , , , ,

Mare de Déu de MontserratCom veureu, hem posat una pàgina que es diu Glossari. Us copiem el que hi hem posat per ara, per tal que sapigueu de què va.

Tal com diem als recursos per resar en català, molta gent no té referències clares sobre termes religiosos. I molt menys sobre expressions o paraules relacionades amb l’esperit de l’Opus Dei. Aquí anirem penjant el que ens sembli útil.

Per començar, però, us recomanem el Vocabulari religiós de la web de l’arquebisbat de Tarragona. Força extens i molt útil. Els estudiants d’Art, Història o Literatura l’haurien de fer servir per saber en què es diferencia un monestir d’un convent o una abadia o què és l’Anunciació. Bé, també l’haurien de fer servir els periodistes… S’entesten, per exemple, en parlar dels americans de diferents denominacions protestants dient que van a missa el diumenge…

Comencem:

Normes: quan a l’Opus Dei parlem de normes, habitualment no parlem de normes. És a dir, no parlem de reglaments o normatives. Les normes són les pràctiques de pietat cristianes específiques del pla de vida (vegeu-ne la definició a sota). Les teniu llistades a Wikipedia (en anglès, això sí).

Pla de vida: el pla de vida personal o empresarial ara està de moda, tot i sonar una mica a autoajuda; és un esforç de projecció en el temps de les aptituds i els desitjos, per tal de posar-hi també els mitjans (segons el GDLC, és Projecte ordenat d’una obra a realitzar, d’una cosa a fer, d’una conducta a seguir). De sempre els cristians ha tingut una idea del pla de vida com una pauta per anar configurant la pròpia vida amb la de Crist. Llibrets com el bestseller Guia del cristià en parlaven. El pla de vida d’una persona de l’Opus Dei no és gaire original (aquí podeu veure el que recomana EWTN).  Llegiu com va néixer. Vegeu també Normes.

Sobrenatural: des d’un punt de vista religiós i cristià no és el mateix que quan parles de cinema fantàstic o de terror (com el Hereafter de Clint Eastwood). Sobrenatural (com a adjectiu, no com a substantiu) fa referència a la manera de percebre la realitat des de la fe, no només des de la intel·ligència o l’experiència. Per això es parla de sentit sobrenatural o visió sobrenatural. Però ja dic, visió sobrenatural no és que vegis el Michael Jackson, sinó que és reaccionar amb esperança, fe i caritat.

 

L’Elvira i la riquesa de l’Opus Dei 07/02/2010

Filed under: 5 Vida a l'Opus Dei,Riquesa,Testimonis,Viure les virtuts — Qui fa d'administrador @ 17:25
Tags: , , , ,
L'Elvira

L'Elvira a la residència

Avui us voldria presentar l’Elvira. Passa dels 80 i s’està a la residència de les Germanetes dels Pobres de Manresa. Quan he parlat d’ella amb algunes persones, m’han dit: “Ah, treballa allà?”. I els he de dir que no, que hi viu, perquè és pobra. A vegades em miren de cua d’ull com si no hi toqués.

Bé, doncs a la pàgina d’opusdei.cat hi teniu el seu testimoni. N’extrec alguns fragments.

Ara visc en una residència de les Germanetes dels Pobres, que ens atenen meravellosament. Les senyores que viuen aquí em diuen que sóc la persona més alegre de la casa i jo dono moltes gràcies a Déu.

Quan vénen les amigues a visitar-me a la residència i els explico que sóc molt feliç, no s’ho creuen, perquè el nom -Residència d’Avis- sembla com si els fes por… Jo no; jo estic agraïdíssima a aquestes religioses, que són molt bones. El meu cor té memòria, i la memòria del cor és l’agraïment.

La Seu de Manresa

La Seu de Manresa

Quina és la seva riquesa?

Gràcies a Déu no em manca res, però a vegades acabo el mes amb un euro a la butxaca. Ric quan em diuen que els de l’Opus Dei són gent de poder. Jo disposo d’una part de la pensió per les meves despeses, 65€ per passar el mes. Això sí, els meus germans i nebots no deixen que em falti res.

Sóc una persona a qui li agrada anar bé, i m’agrada posar-me el millor que tinc per assistir a la Santa Missa. A més a més, si tens interès a arreglar-te, t’animes tu mateixa i els altres. Per això encara no m’he decidit a deixar-me els cabells blancs. Camino un quilòmetre per anar a una perruqueria que em surt més barata, encara que m’agafa una mica més lluny que la resta; però així puc fer la meva petita aportació a l’Obra cada mes.

Llegiu el seu testimoni. Hi veureu una persona agraïda, resadora, animada i servicial. I que passa el mes amb 65€!

 

La missa de cada dia

Filed under: Viure la litúrgia — Qui fa d'administrador @ 17:04
Tags: , , ,

Els de l’Opus Dei anem a missa cada dia. Som així d’estranys. Una vegada una persona em va dir: “Aneu a missa cada dia? Llavors, el diumenge no hi aneu?”. No, home. La missa absolutament irrenunciable és la del diumenge, des dels Fets del Apòstols. Joan Pau II va explicar tots els sentits del diumenge a la Carta Apostòlica Dies Domini (l’enllaç és al PDF que ofereix la Tarraconense).

Per què hi anem cada dia, a missa? Diria que és perquè l’entenem i ens la creiem. Com molts altres cristians, tot sigui dit.

Dijous abans de morir, Crist anticipa la seva mort

Dijous abans de morir, Crist anticipa la seva mort

Us poso com trobar els horaris de misses de les diferents poblacions. Podeu buscar horaris de misses a diferents llocs: les seus de les diòcesis (i alguna altra ciutat) a la web de la Tarraconense, i rebuscant entre les pàgines dels diferents bisbats: feu clic a les parròquies a les webs de Tortosa, Tarragona, Lleida, Sant Feliu de Llobregat, Terrassa i Barcelona o mireu el document a les webs d’Urgell, Vic i Girona. Al bisbat de Solsona no ho he trobat. Si algú em llegeix: seria d’agrair facilitar l’horari de misses en menys de tres clics!

Un clàssic: a misas.org podeu acotar per horaris, codis postals, dies feiners o festius… No està de més comprovar l’horari, però. Ah, i no us refieu del mapa de google que us indica on és la parròquia! A mi ja m’ha fallat alguna vegada.

Tota aquesta mena de material l’aniré posant a la pàgina Resar en català del menú de dalt.

 

Barça, Estrella, Maragall i Opus Dei

Filed under: Santificar la feina — Qui fa d'administrador @ 14:29
Tags: , , , , , ,

No sé si heu vist l’anunci que Estrella Damm ha fet sobre el Barça. Va ser el que va tancar i obrir any a TV3. Hi trobo alguns defectes (pobresa fonètica i rítmica, per exemple), però tot i així és força encertat. Us el poso, per si un cas:

La qüestió  és que es cita de passada (l’amor al detall, el martell…) un poema de Maragall (l’avi, en Joan), Elogi del viure. Us el copio:

Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò pel que serveixes, allò en què realment ets un entre els homes, esforça’t en el teu quefer com si de cada detall que penses, de cada paraula que dius, de cada peça que poses, de cada cop de martell que dones, en depengués la salvació de la humanitat. Perquè en depèn, creu-me. Si oblidant-te de tu mateix fas tot el que pots en el teu treball, fas més que un emperador que regeix  automàticament els seus estats; fas més que el qui inventa teories universals només per satisfer la seva vanitat, fas més que el polític, que l’agitador, que el que governa. Pots desdenyar tot això i l’adobament del món. EL món s’adobaria bé tot sol, només que cadascú fes el seu deure amb amor, a casa seva.

És un poema que dóna l’única solució real a la crisi econòmica. Però, independentment, volia ressaltar que aquest viure “com si de cada cop de martell en depengués la salvació del món” és el que sant Josepmaria va veure clar quan parlava de santificar la feina, santificar-se a la feina i santificar els altres amb la feina. Amb la feina ben feta, i feta per amor a Déu i als homes, col·laborem amb Déu tant en la creació del món com en la salvació dels homes.

 

Qui dirigeix l’Opus Dei a Catalunya? 29/01/2010

El Vicari regional, Dr. Herrando Prat de la Riba

El Vicari regional, Dr. Herrando Prat de la Riba

El govern de la Prelatura a Catalunya, com en la resta del món, correspon al Prelat, resident a Roma: el bisbe Mons. Xavier Echevarría. Per a poder dur a terme de manera eficaç les seves obligacions de direcció, el Prelat compta amb un Vicari al capdavant de cadascuna de les regions que es divideix l’expansió apostòlica de l’Opus Dei pel món.

La cita anterior és de l’explicació de la pàgina de l’Obra en català. Cal afegir-hi que el Vicari governa sempre amb l’ajuda de dos consells: la Comissió regional, per als homes, i l’Assessoria regional, per a les dones. El Vicari regional a Espanya és el sacerdot Dr. Ramon Herrando Prat de la Riba, llicenciat en Ciències Biològiques i doctor en Teologia. Nascut a Barcelona, és família de Prat de la Riba, sí.

El Vicari per la delegació de Barcelona, Dr. Pujals

El Vicari per la delegació de Barcelona, Dr. Pujals

En el cas de Catalunya, és una de les deu delegacions de la regió d’Espanya (les altres són Madrid-Est, Madrid-Oest, València, Granada, Sevilla, Valladolid, Santiago, Pamplona i Saragossa). En realitat, és la delegació de Barcelona. Les delegacions solen portar el nom de ciutats, però els correspon un territori que pot ser molt variat (per exemple, a Valladolid li correspon, a més d’algunes províncies castellanes, Astúries i Cantàbria). Podeu trobar més informació aquí.

El Vicari per a Catalunya és el sacerdot Dr. Antoni Pujals i Ginebreda, llicenciat en Dret i doctor en Dret canònic, de Terrassa. També té l’ajuda de dos consells, un per als homes i un altre per a les dones.

Per a més informació sobre el govern de la Prelatura, podeu llegir els Estatuts (en llatí, això sí), especialment el títol IV,  capítols I, II i III.

També podeu tafanejar els nomenaments de càrrecs del Prelat a la publicació Romana, que és el butlletí de la Prelatura. Diguem que no és una publicació en temps real, precisament (l’últim número penjat és del 2008). Però el butlletí imprès també tarda una mica. Surt dos cops l’any. Dins l’apartat Del Prelat hi trobeu els nomenaments, entre altres informacions.

 

El Col·legi Pineda 27/01/2010

Pineda, una escola a L’Hospitalet de Llobregat per a noies, acaba de fer els 40 anys. Va començar com una escola professional per a noies, en una caseta de República Argentina, i anys més tard es va convertir en un centre escolar al barri del Gornal, en plena època d’immigració dels anys 60. Sempre ha estat oberta a persones de tota mena.

Nenes de Pineda

Nenes de Pineda

Copio de la seva web:

Pineda sorgeix l’any 1963 amb l’afany de contribuir a la formació professional i humana de les persones que la dècada dels anys 1955-1965 formaven l’àrea metropolitana de Barcelona.

Sota l’impuls de sant Josepmaria Escrivà de Balaguer, un grup de professionals universitàries, conscients de les necessitats socials del seu entorn (manca de capacitació professional, dificultat de la dona per accedir a un lloc de treball qualificat, elevada taxa d’analfabetisme, necessitat d’una educació comprensiva i accessible a tothom…) varen iniciar una tasca educativa de marcat caràcter social.

Fins l’any 1968, l’objectiu prioritari de Pineda es va centrar en la capacitació i inserció laboral de la dona. A partir d’aquesta data, ha anat ampliant progressivament la seva oferta educativa que, actualment, abasta tots els nivells.

Pineda s’esforça per ser una escola de qualitat. El seu nou parvulari, Avantis, es mereix una visita. Si la voleu fer virtualment, podeu veure les instal·lacions (i les criatures) aquí.

Pineda té un germà bessó, Xaloc, al costat.